miércoles, 17 de junio de 2020

LOS AMANTES de TERUEL.N'Ast

Tornes Lliteraries [2] :
                                     
                                <Los AMANTES de TERUEL. N'Ast>

<Los AMANTES de TERUEL> . Escultura de Juan de Ávalos nel "Muséu los Amantes"

                               Al rodiu <LOS AMANTES de TERUEL>

    . RUTA "VIRTUAL"  de  <LOS AMANTES de TERUEL.


Panorámica de la caldia TERUEL, el pastel rodenu d'Aragón.
(Semeya: Dreamstime)

       
         La encarnada ciudá de Teruel ye reconocida, amás de pol so arte mudexar, por una hestoria d’Amor qu’asocediere nel sieglu XIII y que fuere percamentada nos sieglos vinientes por dellos autores lliterarios como: Bocaccio, Tirso de Molina, Rey d’Artieda, Pérez de Montalbán o’l románticu Xuan E. Hartzenbusch, al que nós siguimos dafechu pa fer la nuesa torna. Tala foi la sonadía d'esta versión que’l mesmu Tomás de Bretón axeitó una ópera al rodiu d’esti fechu algamando a ser estrenada nel Teatru Real de Madrid. Nun faltaron pintores como Muñoz Degraín (XIX), escultores como Xuan d’Ávalos o cineastes como Michel Powel (“Lluna de Miel”) que tamién se ficieren ecu de la hestoria; pero hebo munchos más ….

      <Teruel existe>, y nosotros queremos conocela siguiendo’l nuesu vezu hestóricu-lliterariu de la mano – de les manes – de los nuesos mocinos: Sabel de Segura y Xuan Diego Martínez de Marcilla, los braeros <AMANTES de TERUEL>. La nuesa idea ye visitar la ciudá pero por mor del coronavirus y del propiu coral nun podemos afitar cuando va ser ello; de momento vamos facer la visita virtual; si te prui pues venir con nós.   

       Enantes de tresnar la RUTA LOS AMANTES, esos finxos que queremos conocer , ¿por qué nun remembramos un pelín aquella hestoria?

Teruel, la ciudá de <Los Amantes>
(Semeya:Patrimonioculturaldearagon.es)
      Nel sieglu XIII – dómina de la Reconquista - Teruel yera una plaza cristiana fronteriza coles taifes mores de Llevante. Esnalando penriba les muralles d’aquel Teruel arrechu y peligrosu vivíen dos mocinos – Diego y Sabel- que nun teníen más enfotu que refrescar pente les casi de la ciudá mudexar dominada por families d’abolengu que tuvieren nun pasáu reciente una granible participación na reconquista la ciudá (1171).
      Los rapazos conocíense dende neños y nun esperaben otro qu’algamar la edá afayaíza pa plasmar aquel amor énte l’altar pero …… Magar l’amistá familiar que los xuncía tamién había una torga que los dixebraba: Si bien Sabel yera la rica heriede del potentáu don Pedro de Segura el probe Xuan Diego nun yera otro que’l segundón (ensin drechu a heredar) d’un familia de la clas media turolense, ye dicir, un <donnaide> que nun taba al altor de la dama. ¡Qué faena!.  ¿Tien dalguna igua esti amor tan sinceru?…. El pá la novia – don Pedro - nun quería desairar a la so bien amada fía pero tampoco amiyar el pistón familiar asina que llamó al aspirante y espetó-y:


<Don Diego va a la guerra
a buscar fama y riqueza>
(Semeya: Pintirest)
     - Xuan Diego, tienes cinco años pa iguar esto; si nel plazu conveníu algames una fortuna considerable nun pongo torga alguna pa que lleves la mio fía al altar. Otramiente buscaré-y otru partíu más porgoyosu.
      La única manera que’l rapaz tenía p’arriquecer yera dir a lluchar escontra l’infiel - a tierra de moros (hai quien diz que llegó a Siria)- y algamar graduación y sonadía tala que lu empobinaren a lo más alto del estatus social.
      El tiempu pasaba y noticies nun había asina que’l pá de la rapaza empezó a maquinar una boda al altor de la familia. L’agraciáu foi don Pedro d’Azagra, hermanu del Señor d’Albarracín, al que per otra parte taba agradecíu por tenelu agabitao nel pasáu. Xuan Diego algamó lo que buscaba y empobinó dica Teruel a cumplir el so petite. Venía sobráu de tiempu pero alcontró dellos pilancos nel camín …. Cuando entró na capital la boda yera un fechu consumáu. ¡Qué putada!.


- Dame un besu, Sabel. 
- Yá nun pueo, Amor; soi d'otru.
(Semeya:DeviantArt)
       Arrechu como yera don Diego escaló talo un Romeo hasta l’alcoba los esposaos solicitando un besu de la novia. Al se-y denegáu pola recién casada esti nun pudo soportalo y quedó fulmináu d’amor a los pies de la so amada. ¡ Qué marrón pa la novia!.
Al otru día  faise’l funeral y Doña Sabel, llibre d’atadures matrimoniales al tar muertu l’interfeutu, averóse al cadabre pa despidise del esafortunáu amante apurriéndo-y el besu adebecíu. ¡Oh, Diosa del Amor! ¡Qué filtros tienes nos tos llabios que nun son a resistir l’arrecendor de la muerte!. Nun terminare da-y el besu cuando Doña Sabel cayó redonda intentando agarrase con so mano a la caricia eterna del amante. Ante un fechu tan singular el pueblu aconceyó enterrar xuntos los amantes, ¿quién s’atrevía a retrucar a la Muerte y al Amor?.

         ***
Les momies de los Amantes aprucieron en (1555)
(Semeya:abc.es)
       Mira tu per onde nel añu 1555 faciendo delles obres na ilesia de San Pedro aprucieron los cadabres d’una pareya que fueren enterraos xuntos , ¿yeren <LOS AMANTES DE TERUEL> ?…. La xente asina lo pensó pero nun foi hasta 1619 cuando s’alcontró un documentu entituláu <Hestoria de los amantes de Teruel> (del XIV) qu’afitaba estos fechos como braeros. ¡La hestoria los AMANTES foi un fechu real y verdaderu asocedíu a primeros del XIII (1217) magar les torgues d’autores como Cotarelo o’l propiu Menéndez y Pelayo.
       Un casu talu bien merez un mausoléu al altor del milagru del AMOR y na cai Matías Abad, n.º 3, anexu a la Ilesia de San Pedru pues - podemos - alcontrar lo que busques. La Parienta y yo yá tamos arranaos por dir a conocer la intrahestoria los amantes asina como la ciudá que duerme nos rimeros de la Sierra Albarracín: TERUEL . Collaci@s, si tenéis un poco de paciencia pensamos cuntávoslo con pelos y señales, queremos dar fe que < TERUEL EXISTE> pero nun podemos forzar el coral convaleciente, nun vaya ser que nos traicione l’esmolecimientu y venga repetise otra vuelta’l casu <Los amantes de Teruel>. Pasu ente pasu.


El VIAX   ImPREVISTU:
      Dende Xixón a Teruel siguiendo la ruta del norte hasta Bilbao y baxando hasta Miranda del Ebro y Logroño, pa buscar Zaragoza per Tudela y empobinanos pa Teruel per Cariñena tenemos qu’andar unos 732 Km nqu’echaremos cerca les siete hores; bueno, en relidá más, por mor de les paraes obligatories d’un camín tan llargu.

      Pero hai otra ruta alternativa (puen ser infinites) qu’ayeri me salió nel google Maps torciendo pal sur-este en Torrelavega camín de Reinosa y pasando per nuestra amada Aguilar de Campoo; voi ver si doi con ella …. ¡Yá ta equí!:
Xixón, Torrelavega torcemos dica’l sur per Reinosa hasta Aguilar de Campoo. Siguimos hasta Osorno onde empobinamos dica l’este hasta Burgos pasando per Olmillos de Sasamón. De Burgos pa Covarrubias (tierra de Fernán González) y Sto Domingo de Silos hasta llegar a Soria pasando pel pantanu d’Abejar, onde yá tuviéremos de camping col Ñeñu col envís de conocer la Llaguna Negra y les tierres lliteraries d’Alvargonzález (falamos de Machado) qu’unos meses más tarde tamién percorrimos colos escolinos del Colexu P. de Xove nun intercambiu cultural de Colexos (Mahón, Les Alpuh.arres y Xove)De Soria a Calatayud pela N-234 . Pasao Daroca, cerca de Romanos, 
tomaremos l’ A-23 que nos tien de llevar hasta Teruel, nos rimeros de la Sierra Albarracín. Esti camín ye dalgo más llargu nel tiempu (709 km) que l’anterior por mor de tomar carreteres más secundaries – cuando menos media hora - pero pasa per sitios emblemáticos que quiciabes podamos visitar amás de los recuerdos imborrables que tenemos d’algún d’ellos.



PERCORRÍU per TERUEL:


L'Altu Chacón, frontera ibero-celtibera.
(Semeya: Guillermo Caso)
      Teruel ye una pequeña capital de provincia de la CC.AA. d’Aragón (casi 36.000 h) asitiada nuna llomba na meceura de los ríos Alfambra y Guadalaviar (Turia) a una altitú de 915 m /snm nos rimeros de la Sierra Albarracín polo que tien un clima estremáu: iviernos fríos-fríos y branos p’asate de calor.

Un pelín d’historia so la villa de Teruel:
       Nos Altos del Chacón yá se tienen atopao güelgues ibériques (los romanos aprovecharon bien d’elles) muncho enantes de que Teruel fuere una ciudá. Tamién hai constancia de la fortaleza musulmana de Tirwal que s’asitiaba na parte alta de la villa actual.
      La verdadera y mítica fundación de la ciudá corrió a cargu del rei Alfonso II d’Aragón (1157-1196) desque en 1171conquistara la fortaleza árabe y ellí onde aprució un torín abebentando nuna fonte embaxo una estrella ordenó l’entamu una ciudá que tamién amuralló. Esti yera’l primer pasu del Rei enantes d’atacar la taifa almohade de Valencia, el verdaderu rixu d’Alfonso. Nun yera fácil vivir n’aquella estremadura aragonesa y el rei viose obligáu a conceder a la villa los valientes unos Fueros bien favoratibles. Precisamente nesta dómina (primeros del XIII) ye cuando acaez <la hestoria los Amantes de Teruel>.


Pedro IV el Ceremoniosu
(Semeya:Buscabiografias)
     El títulu de ciudá vien-y dau en 1347 por Pedro IV, el Ceremoniosu (1319 -1387), Rei d’Aragón, Valencia, Barcelona, Mallorca y dellos títulos más.
     Durante la Edá Media Teruel algamó los 6000 habitantes pero les pestes y les guerres aminorgaron enforma la población y díeron-y un palu mui gordu a aquella biltante economía.
     Otru bastiazu en tol focicu foi la llegada de la Inquisición: Recortába-yos los fueros y llevaba per delantre a lo más florío del empresariáu. Les reformes de los fueros nel XVI pola mor de Felipe II tampoco agabitó muncho sacante a la Ilesia qu’algamó a tener arzobispáu (1577). Entá se lloren los axusticiaos na Plaza de San Xuan por orde de Felipe (1572) que tardó dellos díes en vencer les muralles de los aforaos.
     Nel XIX pasaron munches coses. De mano la Guerra la Independencia y como’l xamón yera único y les turolenses perguapes nun hubo manera d’echar los gavachos hasta 1813. Depués les Guerres Carlistes (¿por qué nun echáis un duelu los “reis” y dexáis vivir a la xente?). Teruel tenía tendencia lliberal y dellos asedios hebo d’aguantar, menos mal que les muralles taben bien iguaes …


El TORICU
pasóles torniaes cuando la Guerra
(Semeya: teruel historia)
      A finales del XIX y entamos del XX Teruel espoxiga per aciu d’una biltante burguesía que plasma’l so valir nunos interesantes edificios modernistes (colo de tapar la <capiella sistina> pasásteisvos un poco, magar saliere bien) y cola llegada del tren en 1901.
      La Batalla de Teruel durante la Guerra Civil dexó unos repulgos importantes y difíciles de caltrizar. Cola Democracia la pequeña ciudá ganó muncho y trata como pue d’enganchase al AVE qu’esnanala a tou meter. Les ciudades pequeñes y aisllaes tenémoslo más difícil pero tu alcuérdate siempre que<Teruel existe> y Asturies tamién.

                                                                   
                                                          ****

ESCUDU CENCIELLU DE LA CIUDÁ DE TERUEL
         Teruel como provincia tien un escudu y Teruel como ciudá otru seique lleven elementos comunes. Otramiente l'escudu la ciudá pue representase de forma cenciella - que ye la que emplegaremos - o d'otra más vistosa y complicada.
         Ye esti un escudu partíu en forma irregular al presentar un manteláu curvu en punta.
. Nel primer cuartel , d'oru, cuatro palos de gules que faen referencia al escudu d'Aragón.
. Nel segundu cuartel, d'azur, un toru pasante d'oru (pue ser de sable) sobremontáu por una estrella d'ocho puntes d'oru que podía ser de plata. Fai referencia a los anicios la ciudá en tiempos d'Alfonso II d'Aragón.
. El manteláu de gules, en punta, lleva un cañón ya un obús en souter  de plata sobremontando una pila de bales y sobremontaos por una granada encencida. Esti armamentu fai referencia a la resistencia que presentó la lliberal ya heróica ciudá cuando les Guerres Carlistes (Xeneral Enna, 1833).
. En xefe la Corona Real abierta emplegada en tiempos mui primitivos (como nosotros).

                                                              *******************

¿Qué visitar anguaño en Teruel ?


Cimborriu Catedral  de Teruel
(Semeya:(wiliwand)

      Tres coses marquen tendencia na caldia en Teruel: el mudéxar, los Amantes y el xamón. De los Amantes yá falamos y entá vos queda por lleer la torna lliteraria y llibre que ficimos d’Hartzenbusch. Del xamón yá vos cuntaré cuando lo probemos in situ seique tenemos mercao munches veces los magros de la Sierra del Gudar. Asina que vamos caleyar per Teruel per aciu del MUDÉXAR.

¿Qué ye l’Arte Mudéxar? 
      L’Arte Mudéxar ye un estilu artísticu qu’entemez los elementos árabes colos hispanos (románicu, góticu o renacentista). Desendolcóse na dómina la Reconquista – sieglos XII al XVI - naquellos reinos cristianos onde se caltenía  población musulmana a cambiu d’un impuestu.


Torre del Salvador (WW)

      Les carauterístiques más bultables del mudéxar son:
     - L’emplegu de materiales blandios como’l ladrillu, yelsu, cerámica o madera.
     - Decoración abondante aprovechando elementos arquiteutónicos esistentes o conocíos: Ladrillu y azulexos de color, cerámica de vidriu, combinaciones d’arcos ciegos, de ferradura, de mediu puntu o alpuntaos; la sekba o paños d’arquinos entecruzaos y decoraciones xeométriques inverosímiles. Dolosíes ya estucos, espines de pez, redes de rombu, techumes de madera y suelos d’azulexu coloríu … Un luxu pa la vista que te caltria l’alma; esto ye l’estilu mudexar.
       - Nun ye un estilu unitariu pos más bien cada rexón presenta unes carauterístiques propies ya estremaes: mudéxar aragonés, toledanu, andaluz o lleonés; hasta de mudéxar colonial podemos falar. Nel XIX revivió esti estilu tan llamatible col nome de neomudéxar.
     Hai quien afita que’l Arte Mudéxar ye una rendición del árabe al cristianismu pero a min paezme una bendición y los artistes tuvieron que trabayar col alma en comuña pa poder algamar tales virgueríes. Arte d’aunión y tolerancia que sobrevuela penriba la política. Hai más: el mudéxar ye una reacción patriótica escontra los estilos foriatos europeos que se queríen implantar. A fin de cuentes árabes y cristianos llevábemos dellos sieglos conviviendo y tábemos más averaos.
          
                                                      ******
    
Entamamos col percorríu de la metrópoli turolense.
     Agora que tenemos una idega de lo que ye l’arte mudéxar vamos fer un percorríu pela ciudá. ¿Per ónde entamar? ….
       Teniendo en cuenta que’l Mausoléu los Amantes ta asitiáu na Capiella del Sagráu Corazón – anexa la  Ilesia de San Pedro - dende 1902 cuando los restos de los Amantes fueren treslladaos dende’l Claustru y qu’embaxo del mesmu hai una cripta que guarda tos esos misterios del afayu camiento que lo meyor va ser percorrer tola ciudá nuna ruta ¿circular? col Alfa y Omega en San Pedru onde s'alcuentra la xida d’esta visita. ¿Qué te paez?…



1.       La Ilesia de San Pedru (BIC y PAHye un templu mudéxar, llevantáu del sieglu XIV sobro una primitiva ilesia románica – lo que-y da un calter de fortaleza - pero que tevo munches igües a lo llargo de los sieglos venideros . La primixenia ilesia franciscana (1220) foi esaniciada dafechu pol Arzobispu Zaragoza G. Fdez d’Heredia (1392).


San Pedro de Teruel
(Semeya: Wp)
       El santu Patrón – San Pedru - ta inmortalizáu nel Retablu Mayor, en madera pinu, de la escuela renacentista francesa de Gabriel Yoly. D’esta mena tamién alcoltramos, na capiella del afayu, otru retablu dedicáu a los Santos Mélicos: San Cosme y San Damián (1537).
      Esta ilesia turolense consta d’una sóleda nave dividía en cinco tramos con capielles nos lladrales asitiaos ente los contrafuertes, el coru y l’ábside poligonal. Ta cubierta por una bóveda gótica de crucería – arcos faxones alpuntaos – que tresmiten una prestosa sensación d’unidá y amplitú.
La Portada Principal ta asitiada embaxo l’hastial occidental ornáu con un rosetón y conformada por una arquivolta d’arcos alpuntaos y abocinaos que rematen nun gablete triangular. La Portada Secundaria asemeya a la anterior pero ye d’inferior barafuste.


Ánditu : S. Pedru de Teruel
(Semeya : Wp)
      Nesta ilesia podremos andoliar pel célebre Ánditu*, ún de los elementos más célebres del mudéxar aragonés que nos va permitir antroxar de les vidrieres del templu que casi podremos cariciar coles manes.


*Ánditu: Pasiellu o corredor estrechu y abiertu qu’arrodia les partes altes d’un templu o castiellu pudiendo tar nel interior (ente les naves, les tribunes o’l cimborriu) tamién nel esterior, emplegándose como elementu defensivu (adarve, pasu de ronda). El de la Ilesia San Pedru ye épicu.





Torre - Campanariu de S. Pedru - Mausoléu los Amantes
(Semeya:aragónmudejar)
      . LTorre de San Pedro col so campanari(XIII) ye la más antigua de tolos turruxones mudéxares turolenses. Si te peta pues xubir per unes escaleres los 25 m. que te van dexar nel cuerpu’l campanariu onde s’esfruta d’una panorámica espectacular de Teruel.
     . EClaustru de San Pedro – mitá del XIV - ún de los cuatro d’Aragón que caltién elementos mudéxares, ye’l llugar onde aprucieren los cuerpos de Los Amantes. De planta cuadrada, costruyíu en ladrillu presenta tres vanos abiertos en cadún de los lladrales del patiu central onde meyor se pue acolumbrar la facha mudéxar que pudo tener. Tevo delles igües, les más bultables les de primeros del XX cuando se rebaxa’l nivel del suelu dándo-y una decoración neogótica. La cabera , en 2008, esta que podemos apreciar, bien de la mano los modernos arquiteutos Antonio Pérez y José M.ª Sanz.

                          **********************

        .2. De la Ilesia de San Pedro empobinamos dica la
 Torre-campanariu Mudéxar de la Ilesia del Salvador (PH), na cai del mesmu nome. Foi llevantada nel sieglu XIV, na dómina de mayor espoxige del Reinu d’Aragón y cuando’l pueblu musulmán entá caltenía  un bultable papel mercé a los fueros del gran Alfonso II d’Aragón*. Gracies a les igües de los años 1991-93 tiense convertío na primer torre-mudéxar visitable la ciudá magar fuere la postrera en llevantase.


Torre del Salvador (Qué pasada!)
(S: redaragón.elperiodicodearagon.com)

       Esti turruxón llevántase sobro la mesma cai por mor d’un arcu oxival de lo más prestoso quedando’l restu de la base encaxonáu ente los edificios anexos. La Torre asemeya un minarete almohade (al igual que la T. Samartín) con dos torres concéntriques cuadraes ente les que s’asitia una escalera de 122 peldaños. La torre interior presenta tres pisos superpuestos cubiertos por bóveda de crucería y al final remata con un campanariu qu’entemez los arcos alpuntaos colos de mediu puntu.

        Sicasí más llamatible d’esta torre sía la decoración de les sos cares:
filigranes de ladrillu, cerámica verdi-blanco, meceura d’arcos oxivales y mediu puntu que culminen en ventanes xeminaes ….
      Anguaño esta torre caltién el Centru d’Interpretación del Mudéxar Turolense.

                                      ******************


<La Escalinata del Óvalo>
          . 3 . Dende la Torre’l Salvador podemos contemplar - amás del pasu del Turia - la 
Escalinata del Óvalo, que xunce la parte alta la ciudá cola Estación del Tren y remata nun mural- autorrelieve de Los Amantes de Teruel. 
         La Escalinata la Estación foi construyida por don José Torán ente 1921-22 cola fin d’enguapiar la entrada a la ciudá viniendo de la Estación del Tren (el mediu más emplegáu naquella dómina) y otramiente enllazar el Cascu Vieyu cola nueva estación salvando guapamente los 26 metros de desnivel que los estremaba. ¡Adiós a l’abegosa cuesta!.

                                    ******************
La célebre Plaza del Torico
(Semeya: Queverenelmundo.com)
         . 4 . P’averanos a la catedral turolense vamos pasar pela celebérrima Plaza del Torico: El coral de la ciudá, l’emblema de Teruel, un “torín” en bronce de 55 kg que preside la transitada plaza sobro un pedestal de piedra nel centru d’una fonte ornamental dende 1858 (dómina Sabel II, mientres se bañaba nel Pandu de Xixón) y que namás abandonó una vez durante la Guerra Civil pa evitar que les bombes acabaren con él.

       La plaza del Torico (Carlos Castel) ye una virguería modernista, de xeometría inverosímil, acorropinada de tiendes y comercios onde esllumen edificios talo “La Casa del Torico” (anguaño Caxa Rural) o “La Madrileña”, obres de Pau Monguió Segura, de primeros del XX. Esta increyible placina yá esistía na Edá Media y yera conocida como la Plaza del Mercáu.

El Torico de Teruel,
na Plaza Carlos Castel.
(S:tonobalaguer)
        Cuenta una lleenda qu’en viéspores d’una batalla econtra’l moru Alfonso II – o ún de los sos allegaos - (1171) tevo una visión onde los cristianos yeren atacaos por una manada de toros embolaos. Preparóse pa ello, ganó la batalla y nel llugar onde quedó l’unicu astáu que se llibró de la muerte – un torín bebiendo embaxo la reblaneda d’una estrella - mandó’l Rei llevantar una ciudá: Teruel. El toru y la estrella “Actuel” formen parte del escudu de Teruel y d’otramiente la moderna arqueoloxía afita la esistencia d’un asentamientu celtíberu ya otru árabe – tomáronla nel VIII - anterior a estos fechos (1171).
                              
                                             

                               *********************

           . 5 . Salimos de la Plaza del Torico dexando nella’l coral y empobinamos dica la
Catedral de Santa María de Mediavilla que fuere de mano un edificiu románicu construyíu a mediaos del sieglu XII (1171) por orde d’Alfonso II onde s’asitiaba la medina la ciudá o campamentu árabe; la torre mudéxar terminóse en 1257 y pasó la ilesia depués de 1200 ( a mediaos del XIII) a tener tres naves mudéxares. En 1342 de ser una simple ilesia parroquial llega a convertise nuna Colexata. Cuando en 1587 vien a crease l’obispáu de Teruel la colexata algamó’l rangu de Catedral por mor del Papa Lluna (Benedicto XIII).


Caedral de Santa Mª de Mediavilla (Teruel)
(Semeya: Diego Delso)
          Nel sieglu XIV sustitúyense los ábsides románicos por otros gótico-mudéxares suprimiendo la mitá de los soportes pa ganar más espaciu y claridá. En 1423 adquier la dignidá de colexata y en 1538 llevántase’l cimborriu platerescu-mudéxar de la nave central; una virguería de planta octogonal sobro trompes , con ventanes aximezaes y decoración plateresca que fai más esllumante’l nuevu Retablu Mayor de Gabriel Yoly. En 1587 algama’status de catedral al crease l’obispáu de Teruel y en 1700 modifícase la cabecera gótica pa tresnar una xirola. Yá en 1909 edifícase l’actual fachada neo-mudéxar.
La catedral ta declarada Monumentu H-A, BIC y Patrimoniu de la Humanidá dende 1986 per aciu la so torre, el cimborriu, la techume asina como’l restu del padremoñu mudéxar de la ciudá que ye lo que da barafuste a los turolenses. ¡Asina anden ellos d’enchipaos!.


La Capiya Sistina del Mudéxar (Catedral Teruel)
(Semeya: El camino del Cid)

Ltorre mudéxar sal a ras de suelu na mesma cai que queda abierta al tráficu per aciu una bóveda de cañón oxival. De planta cuadrada tien tres cuerpos ornaos a estazón con azulexu vidriao. Remata nuna linterna octogonal del XVII.
Ltechume de la nave central de la catedral (XIV) pue considerase como la capiella sistina del mudéxar; fecha con “armadura de par y nudiellu” sirve, amás d’ornamentar, pa sofitar la parte superior de la nave y consolidar la so estructura. Los 32 m. de pintura con motivos históricos, relixosos o costumistes son daqué inigualable y quedaron preservaos de les inclemencies del tiempu mercé a la tochura d’un falsu techu neoclásicu del XVIII (Nun hai mal que por bien nun venga)Nin los bombardeos de la Guerra pudieron con ella.

                                       *******************

       .6. Otru edificiu emblemáticu de la ciudá de Teruel ye la Torre anexa a la Ilesia  Samartín que queda xustamente enriba la Cuesta l’Andaquilla.


Torre mudéxar de Samartín, celebrando Día del Autismu
(Semeya:Bykofoto /A. García) "Diario de Teruel"
         Na Plaza Pérez Prado, frente la cai de <Los Amantes> , llevantóse en 1315-16 una torre-puerta de bóveda oxival fecha de ladrillu mudéxar y ornada con cérámicos vidriaos. Reformóse nel XVI dándo-y consistencia la base que peligraba poles humedaes amás d’espeyar la plaza de los edificios anexos.Tevo un par d’igües nel XX y nel XXI una reforma integral -interior y esterior – llegó a recuperar l’antigua entrada d’embaxo la torre.
      A ver si te suena …. La torre asemeya un minarete almohade con dos cuerpos concéntricos cuadraoya unes escaleres ente medies. La torre interior ta formada por tres pisos superpuestos con bóveda de crucería …. ¿ Nun te paez tar na Torre del Salvador?… Naturalmente ye BIC, MN Padremoñu de la Humanidá ; namás-y falta que la visite yo.
             **********************************

       . 7 . L’Acueductu de los Arcos


Acueductu-Viaductu de <Los Arcos>
(Semeya:dreamstime)
        Ye una de les obres d’inxeniería más bultables del Renacimientu español. Llevantóse ente 1537 y 1558 col envís d’abastecer d’agua a la ciudá que dependía de dellos pozos y cisternes medievales repartíes pel cascu vieyu. Debío al costu escomanáu que representaba bien ceo tuvieron que parar la obra hasta qu'en 1551 el Conseyu de Teruel punxo la obra en manes del framcés Quinto Pirres Vedel, que copió de los romanos.
 Quinto tenía bon cartel dende que recalzare con éxitu la Torre Samartín que diba camín d'asemeyar a la de Pisa. Al añu yá llevaba fecho cerca de 4,5 km de conducción con 12000 arcaduces* cerámicos construyíos, 140 arquetes y dos mines soterrañes. 


Noria d'arcaduces (canxilones)
(Semeya: Wp)
        Dos grandes barrancos al nordés hebo que salvar ente la Peña del Macho y el centru la ciudá qu’amás del agua sirvía de ponte peatonal. Pa ello llevantó'l célebre Acueductu de los Arcos (1554) en dos pisos: dos nel inferior y seis nel superior. Esta llamatible obra convirtióse nun iconu la bermeya ciudá  del ladrillu qu'asemeya un complementu más del mudéxar. 

        Tampoco foi fácil distribuyir l'agua pola ciudá, qu'hasta'l cleru tenía participación. La trama urbana desixió 14 puntos d'agua, 2,5 km de conducción , más de 6500 arcaduces, una mina, 7 barcales pergrandes ya otros 40 más pequeños. Dio muncha guerra esta obra que presentó dalgún problema d'humedaes nes Torres de San Salvador y Samartín, pero Quinto podía con too y tamiénllevó l'agua hasta l'Arrabal. En 1558 l'agua xurdía na Fonte la Plaza Mayor. Nin el día de la fiesta del Torín taben tan contentos. 


Canxilones o Arcaduces
(Semeya:Wp)

* Arcaduz: Canxilón de magre axeitáu nuna noria pa xubir l'agua d'un pozu o una riega hasta una ñora o canal que lo tresporta al llugar adebecíu. Yá los emplegaben los romanos y los árabes; ye célebre la noria asitiada xunto a la Ponte Romana de Córdoba. 
      . Canxilón: Oxetu aconcáu de barru colorao y cocío.

      
    . 8 . El MUSÉU los AMANTES


<Los Amantes de Teruel >
 
Miguel Bretón (Muséu del Prado)
         La espuela de la visita a Teruel (dinosaurios aparte) queremos que sea nel Mausoléu los Amantes, la xida del nuesu viax. Inauguráu en 2005 esti proyeutu d’Alejandro Cañada tien delles sales agrupaes en cuatros sectores:
8.1. L’Amor en tiempos difíciles: Onde se contestualiza la Hestoria los Amantes acaecida a primeros del XIII (1217).
8.2. La Hestoria los Amantes: Cómo fueron los fechos. Y debate históricu que xeneró.
8.3. Los Amantes fonte d’inspiración nes artes: Lliteratura (teatru), Música, Pintura y Escultura .
8.4. El Reposu los Amantes: El propiu Mausoléu coles escultures de Xuan d’Ávalos. La hestoria de les momies.
       Tengo verdaderes ganes de visitar esti Muséu pa sapozame naquella dómina.

          . 9 . DINÓPOLIS.
DINÓPOLIS 
(Semeya: turismoteruel.com)
     Abenayá, naquellos tiempos del Xurásicu, Teruel debía ser un paradisu terrrenal pa esos seres pantásticos qu’un <día>, de buenes a primeres decidieron dexar la tierra, quién sabe si pa buscar otros acomodos más afayaizos. Yo recuérdolos con cariñu pos ficieron la gayala de los nuesos fíos. 
Nunca nun podré olvidar los blincos que daba’l mio guaje na butaca del cine antroxando col <Parque Xurásicu>:
               - ¡Salta, Tim! - glayaba’l neñu, cuando'l dinosauriu taba a puntu de prindalu. 
Por mor d’esos momentos inolvidables queremos visitar la <Dinópolis> de Teruel. Hasta ocho parques temáticos o museos – ellí ande apruciere daqué - tienen repartíos pola provincia pero nós nun vamos tener tiempu pa tanto y vamos conformanos col de la capital.
DINÓPOLIS ye un parque científicu, cultural y de gociu dedicáu a la paleontoloxía y al mundu de los dinosaurios en particular. <Dinópolis Teruel> foi inauguráu en 2001 y el caberu, de momento, ye’l de Valcaria , n’Ariño (2015).

DINÓPOLIS, muncho por descubrir.
(Pequevisitas.com)
            . ¿Qué vamos poder facer en <Dinópolis Teruel>? . Munches coses, hai que dedica-y cuando menos una mañana y cuido que parte de la tarde. En fin, <güei toca Dinápolis, y . > :
. Hai un Muséu Palentéolóxicu con 4 sales: Mundu acuáticu, Dinosaurios, Desaniciu y Mamíferos.
Percorríos temáticos como un <Viax nel tiempu> o <L’últimu minutu>.
. Ciene en 3D.
. “Terra Colosus”, un simulador virtual en 4D. ¿Voi poder echa-y una carrera a un tiranosauriu?.
. “Paleosienda”, un percorríu per una escavación y campamentu palenteolóxicu.
“Sauriopark”un parque con distraiciones temátiques pa neños.
“Terra Magna”, una zona con dinosaurios -maqueta apaecíos en Teruel.
. Espectáculos p’animar: “El club de los paleontólogos”, “El show de T-rex”, “Cara a cara”, “Un mundu suañáu” y “Turol Jones y la máquina del tiempu”.
. Tamién hai Restaurante, Mesón y Rocobar.
. Y, por supuesto, la “Dinotienda”, pa trayer daqué recuerdu.
         Pretender falar de tou esto ensin conocelo sería una boutade por parte de mio, nun m’atrevo a tanto. Cuando lo visite prometo fer un Anexu a < Los amantes de Teruel. N’ast> con tolo que vos puea atropar.

        ANEXU IAlfonso II d’Aragón


Alfonso II d'Aragón casa con Doña Sancha de Castiella
        Mira tu per ónde al Rei Alfonso II d’Aragón tamién lu nomaben “El Castu”, lo mesmo qu’al creador de la <Civitas Episcopal> d’Uviéu, el nuesu mocín; pero esti rei aragonés, ñacíu en Güesca en 1157, tamién lu conocíen como “El Trovador”, guapu axetivu. Yera fíu de Ramón Berenguer IV, conde de Barcelona (con Girona,Osona y Besalú), y de doña Petronila d’Aragón. Tamién Alfonso algamó’l títulu de Marqués de Provenza (1166-1196), con Sobrarbe y Ribagorza.
          Alfonso II, el creador de Teruel, foi rei d’Aragón ente los años (1164 -1196). Magar que so padre morriere en 1162 nun tomó’l mandu dafechu hasta que dos años más tarde renunciare al tronu so madre . Bueno, yera normal, el guaje tenía 5 años y nun podía cola corona y d’otra parte había que tresna-y un Consexu de Rexencia afayaizu (hai que contentar a muncha xente) hasta que cumpliera los 16 años, el día que casó con Sancha de Castiella, hermana del rei de Lleón y tía del rei de Castiella. Esi Conseyu tevo formáu por personalidaes d’Aragón y Cataluña magar los suspiros d’Enrique II d’Inglaterra y Fernando II de Lleón.


TRATÁU de CAZOLA (1179)
Alfonso II d'Aragón y Alfonso VIII de Castiella  reparten
les futures conquistes musulmanes. Costó más de lo previsto.
        El Castu Alfonso – námás tenía güeyos pa Sancha – arrampuñó a los moros les tierres de Matarraña y fundó la ciudá de Teruel (1171) col envís de tar bien asitiáu pa la futura conquista de Valencia, el braeru rixu del monarca. Llevó una política repobladora importante concediendo unos fueros bien xenerosos y estableció al empar la Orde Militar d’Alfambra y les Encomiendes de : Castellote, Aliaga, Cantavieya y Villel.
         Tuvo munches engarradielles colos vecinos, por exemplu col conde de Tolosa por mor del marquesáu de Provenza, al otru llau de los Pirineos. Con Castiella , con quien tava emparentáu, mantuvo una “entente cordiale” pero siempres “col cuhiellu ente los dientes” : andecharon pa conquistar Cuenca (pa Castiella) renunciando los castellanos a los derechos n’Aragón y camentaron en repartir les futures conquistes d’Al-Andalus pero dengún quería renunciar a Navarra y … Terminaron por formar aliances encontraes: Castiella con Escocia y Francia,  y Aragón con Inglaterra y Portugal. En fin, tantes rocees acaron con él a los 39 años poco depués de pelegrinar a Santiago Compostela, otra de les xides poles que-y tenemos tanto enfotu. Siendo Alfonso, Castu y Pelegrín ye pa tenelu nun altar.

ANEXU IIJuan Eugenio Hartzenbusch.
         El gallu la quintana, el paisanín que nos llevó - va llevar - a conocer los Amantes y por mor d’ello’l mudéxar de Teruel, nun ye otru que’l madrilanu Xuan E. Hartzenbusch, fíu d’un ebanista alemán ya una letible andaluza.


<La carga de los mamelucos > Fco de Goya
(Semeya: Wp)
        Ñació Xuanín nun Madrid (1806) revueltu cuando malpenes sabíemos si teníemos rei porque los franceses campeaben per estes tierres <talo Pedro per so casa>. So madre nun foi aguantar les barbaries napoleóniques y dexó’l neñu güérfanu a los dos años. So padré degoló les sierres del Gúdar y pasó la Guerra la Indpendencia en Cuenca nun tornando a Madrid hasta 1815. Foi entós cuando’l neñu entamó cola llectura mientres daprendía l’oficiu de so padre.
          A los 12 años dió-y ciertu pruyimientu relixosu y entró nel colexu xesuita de San Sidoro; cura nun salió (casó dos veces ) pero los estudios viniéron-y perbién pa les sos futures aspiraciones lliteraries. Pocu dura l’allegría en casa’l probe y al añu siguiente, acusáu so padre de lliberal (¡qué pecáu tan gurdu!) confiscáron-y lo poco que tenía polo que’l guaje tuvo que ponese d’uñes col <martiellu y l’escoplu> magar nun dexare d’estudiar.
     En 1830, en plena <Década Ominosa (1823-1833)> morrió so padre y el rapaz abandonó la gubia y decidió <ganase la vida cola pluma> : Trabayó de taquígrafu na Gaceta de Madrid y nel recién ñacíu Diariu de Sesiones del Congresu. Yá entamaba col teatru pero nun daba cola tecla hasta qu’en 1837 dio la campanada con < Los Amantes de Teruel>, una traxedia con tolos ingredientes del <Romanticismu>, el movimientu lliterariu de la dómina.


Xuan Euxenio
nel SILLÓN
(S.: mismuseos.net)
     En 1844 entró como oficial de Biblioteca Nacional lo que-y permitía lleer a maza y estudiar los clásicos adquiriendo una cultura perimportante mientres siguía algamando éxitos teatrales con Doña Mencía o La Xura de Santa Gadea. En 1847 entra como miembru na Real Academia de la Lengua. Cuando los progresistes llevanten un poco la cabeza cola Vicalvarada (1854) elli consigue la direición de la Escuela Normal de Maxisteriu hasta qu’en 1862 , esti homín de <calter afable y humilde>, llega al cume: ¡Direutor de la Biblioteca Nacional!. Xubila en 1875 y palma en 1880 tres quedar ciegu y paralíticu. El final siempres ye llamentable; Dios bien podía ser un poco más benevolente                                        

   …
   LA SO OBRA
(Semeya: avempace.com)
        Hartzenbusch yera un estudiosu, eruditu (dramaturgu, poeta, traductor, filólogu y críticu), cuidaosu a la hora d’escribir; nun-y gustaba dexar nada al azar y prestaba-y dexar nidies les coses con bayura esplicaciones que la mayoría les veces aburríen al espectador pos complica muncho la trama con aportaciones sui generis. Yo atreveríame a dicir que’l premiu al so esfuerciu viose compensáu pola bona acoyida que tuvieron los románticos <Amantes de Teruel>, seique dellos personax bien pudieren quedar nel tinteru. Pero nun falten los sentimientos: la pasión, l’amor, l’odiu, la llocura penriba la razón, l’ansia de llibertá, el pesimismu, el mieu, la soledá, la exaltación de los valores populares y nacionales ….

                         
                  *******************************************
< Los AMANTES de  TERUEL > na Escalinata del Óvalu
(Semeya: Sutterstock)
       “LOS   AMANTES

                 DE

          TERUEL. N' AST”


         A partir de        Juan E. Hartzenbusch

Versión llibre y  reumida n' asturianu

por    Anselmo Coto Argüelles

LOS AMANTES DE TERUEL . N'AST”

     Esta piecina teatru foi escrita, ente otros, por Juan E. Hartzenbusch. Yo nelli m'afito pa facer una versión n’ asturianu, más curtia, col enfotu que puea ser representada por estudiantes d’institutu o dalguna compañía amateur, de pueblu. 

DRAMATIS PERSONAE

. D.Xuan Diego Martínez Garcés de Marsilla.............El cigua del mocín.
. Doña Sabel (Isabel) de Segura................................La insegura mocina.
. Zulima: La malamada muyer del rei moru . …. Encegolada tres Diego.
. Don Rodrigo D' Azagra........¿El malu?..¡Probe!...Encerrisacáu en Sabel.
. Don Pedro de Segura.......................................................El pá de Sabel.
. Doña Margarita.........................La má de Sabel. …¡Menuda llagartesa!.
. Don Martín Garcés de M. .............................L' esmolecíu pá de Diego.
. Abel (Moru)........................................................L' unviáu del Emir.
. Cosmín (Osmin l' Africanu) ................................Conseyeru del Emir.
. Soldaos Moros...........................................................(2, polo menos)
. Caballeros...................................................................(2, polo menos)
. Dama de compaña: …..............................................Teresa (de Sabel).
. Criaos: . Laura y
. Ximena …...........................................................(de Sabel).
. Bandíos: …................................................Zaén + Dos (2 ) collacios.
. Dames......................................................................(Traéiles de casa).


FÁLASE DE........

. Rei moru de Valencia................................(Zeit Abenzeít)
. Zaén.......................................Bandíu (Contratáu por Zulima)
. Marván (Merván)........Bandíu escontra l' Emir. (Trabaya por cuenta propia).
Ramiro:.................. ……………………..Ye' l mesmu Diego.
. Zoraida: ….................Ye Zulima, mazcaritada de doncel aragonés.
. Jaume (Jaime) Celada……………… Fíu del xuez de Teruel.
Andevo per tierra d' infiel.


         ++++++++++++++++++++++++++++++++++++++



                         ACTU   PRIMERU  

VALENCIA: Palaciu moru; dómina medieval.
Cuartu de Zulima, reina mora, adornáu con tol esmeru.

A - I …. E - I

Zulima, Abel y Diego.
Zulima y Abel anden al rodiu la cama onde ta echáu Diego, como adormiláu. Al par d’elli, un llenzu escritu en sangre.
ZULIMA: Nun torna en sí ... (Dándo-y tortuques na cara)
ABEL: Entovía
            muncho nos va avagar.
ZULIMA: ¡ Ai, maminina!
                 Yo nun lu veo alendar...
ABEL: Nun te pues esprecetar.
            Col narcóticu que-y di
            va tardar en espertar.
ZULIMA: Más del atapecer
                 yo nun quixere esperar;
                con elli voi a colar
                mal que te pese a ti,
                Abel.
ABEL: Véote peor a ti,
             Zulima.
             Al borde d' un precipiciu,
             d' un cativu encerriscada.
ZULIMA: Enamorada. (Remachando cada sílaba; pa dexá-ylo nidio)
ABEL: Dios, que pocu xacíu;
            cambiar l' emir por un desconocíu.
ZULIMA: Emir sí, pero un xostrón...
                ¿Nun t' alcuerdes lo qu' esplayaba de mano ? .
                “Tu yes de mio
                 l' únicu amor* ”.    (*Lléase “amol ”, asonsañando)
                ¿ Aú ta' l que me quixo tanto ?...
                En Valencia,
la sustituta buscando.
ABEL: Ye un emir, faite cargu…
ZULIMA: Sí.....Sobre tóu
                  cuando con ella s' emboque nel cuartu
                  y yo quede a dos veles
                  calentina, eso sí...
                 Mas ensin goleles.
ABEL:   ¿Y cómo pienses vivir ,
               a dos veles?
ZULIMA: Téngolo too bien iguao.
                 Con un arrenegáu falé,
                 Zaén,
                d'Albarracín a Teruel
                el terror;
                que caltién en so poder
                lo que de pas heredié.
                Dará pa vivir los tres.
ABEL:   ¿Los qué...? ¿Entendílo bien?
ZULIMA: Sí, guapín;
                  tu vienes tamién.
ABEL: Mas vamos a ver,
             signorina;
             esi fugitivu,
             ¿tu sabes quién ye?.
ZULIMA: Ye un noble venturiegu,
                  altu, arrechu, gayasperu;
                  que si a sacalu nun llego
                  a tiempu
                  d' esi cuévanu, la vida
                  perder diba.
ABEL:     ¡H.odivia (Al públicu)
                 cuántu saber!
                 Si nin siquier entovía
                 talantó a falar con él.
                  ¿Y si elli... de vós nun tuviere menester? (A Zulima)
ZULIMA: 
                   Pos permunchu peor pa él.
                   Si humildare' l mio aquél,
                   mios favores refugare,
                   o nun me estrayere' l felén,
                   más-y valiera metese
                   na murnia cuevona otra vez;
                   mui home nun pue elli ser
                   si esti ardor nun me sofoca
                   y eso... Zulima nun lo perdona.

ABEL:    ¿Qué ye lo qu' escrito tendrá
                nesi llenzu?
ZULIMA: Tien que ser daqué importante
                  pa qu' al sangre lo gravare
                  elli mesmu.
ABEL:      L' idioma nun entendemos
                 nin yo, nin tu.
                 Quiciabes d' algún cativu...   (pensatible)
ZULIMA: Nun mos esprecetemos,
                  qu' él mesmu nos lo dirá
                  cuando espierte.
                    De toles maneres
                   mio nome teo falsiar..... (Afita cola cabeza)
                   Voi a nomame Zoraida,
                   fía d' un tal Marván .
ABEL:    ¡Otru que tal bailla!
                ¿Nun sabes, acasu, qu' esi pirabán
                escontra l'emir conxura?
ZULIMA: Asina tara ocupáu, mas
                  non col petite sexual. (Tórnase p'hacia Ramiru)
                  Cuando’l sentíu-y torne,   (Apunta pal paciente)
                  a Ramiru,
                  dasme un toque. (Sal)

A - I … E – II

Entra Cosmín + Abel y Diego Marsilla =Ramiru.

COSMÍN: ¿Coló Zulima?
ABEL: Coló.
COSMÍN: Tantu meyor.
ABEL: Oi, Cosmín...
             ¿Tú nun taríes chisbando, eh?
COSMÍN: Pa eso me tan pagando,
                  namái cumplo col deber.
                  Al tar ausente l' emir
                  con esi enfotu quedé.
    (Da unos pasos y tórnase p'hacia Abel)
                  Oi, Abel…
                  Y del llenzu escritu en sangre
                  ¿tienes ñiciu?.
ABEL: Ta equí mesmo. ¿Quies lleelu?
COSMÍN: Apúrremelu; tienme esmolecíu.
ABEL: Tenlu.    (Gárralu d' enriba la cama y dá-ylu).
COSMÍN: (Lleendo.....Ablucáu)
ABEL: Quiciabes pueas dicime,     (Dubitatible)
              tu que lu sabes lleer,
             ónde escribilu pudo
             porque nel cuartón aquel
             una gota lluz nun había.
            Anque alcontré, ye verdá,    (Xeringando la tiesta)
            rotes puerta y cadenes...
               Al andar de correría
            bien pudo'l presu alcontrar
            el llenzu, en dalgún requexu .

  • COSMÍN: ¡Esto nun pue ser posible!... (Moviéndose. Refugando cola tiesta lo                                                                             qu'acaba de lleer)
ABEL:     ¿El qué? (Axorizáu)
COSMÍN: ¡Malditu vasallu infiel!
                  Sabelo precisa' l rei (Amosando' l llenzu)
                  pa prindar al traidor.
ABEL:      ¿Ye ésti, el castrón? (Apunta pa Marsilla).
COSMÍN: ¡Qué va, ho!...¡Non!
                  Esti santu aragonés
                  güei l'iconu sedrá
                  de Valencia y del so rei. (Siéntense pasos)
ABEL:      ¡Chisss!.. Zulima vien. (Lleva l' índiz a la boca).
COSMÍN: Llueu vas a buscame . (Baxa' l tonu de voz. Colando)
ABEL: Con prestancia.
             D' atalantar
             lo que pasa
             menester tengo con ansia.


A – I … E – III
Zulima, Abel y D. Marsilla
ZULIMA: Déxame sola. (Qu' acaba entrar)
ABEL: Si tu lo quies... (Sal tamién)


A – I … E – IV

Zulima y Diego M.

ZULIMA: (Poniéndo-y daqué embaxo les ñaples).
                  Verás..
                   En cuantes esto esgolifes
                   has recobrar el sentíu.

DIEGO. ¡Ah!. (Esporpollando). ¿Eh? . (Al vela )
ZULIMA: ¡Yá aliendes!
                  Conocerásme darréu.
DIEGO: (Desllumbráu y entovía adormiláu)
                  ¡Dios!. ¡Qué caltriante ye esta lluz!
                   Nun lo soi a resistir.
ZULIMA: Tas fechu a la oscuridá (Cuerre la cortina la ventana)
                 d' aquel avisiegu cuartón...
DIEGO: ¿Mas, nun taba yo na prisión? (Mira alredor).
               ¡Una cama!. ¡ Qué barbaridá!.
ZULIMA: Míralo too bien, despaciu,
                  y aprovecha la ocasión
                  pa quedate nel palaciu
                  cola reina,¡ ye un bombón!.
DIEGO: ¡Coño, qué de vueltes da esti mundu!
                Enantes d'echar esta siesta
                yera esclavu, taba presu...
                Nun fice que despertar
                y soi llibre, ricu y hasta
                de la reina predileutu...
                Traime suerte l' azar!.
ZULIMA: ¡Chisss, quietu paráu!
                 Del azar y dalgo más.
                 Qu' una reina nun ye un trapu
                 que se puea nenguniar.
DIEGO: ¿Pue sabese, tu, quién yes,
               p' asina poder falar?.
ZULIMA: Dama suya, Zoraida;
                  una fía de Marván.
DIEGO: ¡De Marván!..
(Aparte) .¡Vaya recuerdu!
                (Ponse a buscar el llenzu)
ZULIMA: ¿Qué buscàis con tantu enfotu?
                  ¿Esi llenzu ensangrantáu?
DIEGO: (Aparte) Si lo sabe toi perdíu.
ZULIMA: ¿Qué ye lo qu' escribiste n' elli?
DIEGO: A vós nun va dirixíu;
               ye pal rei.
ZULIMA: Pos pámique nun ta equí.
DIEGO: Entós daré-ylu a la reina,
              pos el mesmu riesgu cuerren.
ZULIMA: La reina enfótase en min,
                  esmolecíu nun te quedes .
                  Ella, otru pruyimientu nun tien
                  que te torne la salú.
DIEGO: Zulima noticies tendrá
               de lo qu' en llenzu escribí;
               que d' ella cativu sedré
               por toa la eternidá.
               Qué buenu ye'l bien de por sí...
               Pero nuna guapa, ¡más!.
               Ayeri, sapozáu nel infiernu,
               ensin agua, ensin aire, ensin lluz;
               güei, a la vera del ríu,
               con vida, suaños ya inquietú.
ZULIMA: Que to vida ye un misteriu
                  yá lo albidriábemos nós;
                  bien podíes camentamos
                  tolo que t'asocedió.
DIEGO: Yo nun me llamo Ramiro,
                a naide soi traidor,
                Diego Marsilla me nomen
                 ya cuna Teruel me dio.
                Nesi mesmu día d' autos
                una rapaza ñació
                con un alma en dos partida,
                talo' l nuesu corazón:
                El de Sabel y el de mio.
                    Asina que'l destín quixo
                que'l repartu fuere amor;
                benditu aquel enguedeyu
                que pa siempre nos xunció:
                Ella, Sabel de Segura;
                Diego Marsilla, yo.
ZULIMA: Un enclín tan igualáu
                  namái gayola anticipa.
DIEGO: En fín; yo soi probe,
              ella tan rica...
ZULIMA: (Aparte, percontenta).
¡ Qué aliviu!. ¡Dasme la vida! .
DIEGO: Enriba tuvi un rival...
ZULIMA: ¡Nun me digas!...
DIEGO: Noble y de perres podre.
ZULIMA: Vamos, que la Sabel
                  poco tuvo que pensar ...
DIEGO: Si l' amor ye verdaderu
               nun hai dineru pa mercar.
ZULIMA: Vamos a ver, so pazguatu, (Aparte, al públicu)
                  si nun te llevo yo al güertu.
                 Nun creo yo qu' esti entamu... (Pon les manes embaxo' l entamu)
                 t' atrevas a desdexar.
DIEGO: Claro que
               no que cinca a so pá ...
              Otru gallu fo'l cantar.
ZULIMA: Vamos, (Burllona)
                  que te cortaron la cresta
                  enantes d'entrar en corral.
DIEGO: Les perres son mui llambiones
               y los titulinos más.
               Seique’l vieyu bon paisanu
               y diome una oportunidá
               pa que yo algamare a ricu
               nun tiempu mas bien prudencial.
ZULIMA: ¡Habráse visto utru tal!
DIEGO: Seis años y una selmana
               ye lo que'l padre me dio;
               los años cumplieron güei,
               la selmana, mañana entama .
ZULIMA: ¿Y daqué más te pasó, di?
DIEGO: Por una muyer tan fermosa
               a guerreru me metí
               y nes Naves de Tolosa
               altu creitu yo coyí.
                  La cosa nun finó equí;
               pasé a Francia y
               prisioneru cayí, mas
               fuxí. Y precisamente en Siria
               la vida salvé a un francés
               que punxo tol interés
               en dexame la so herencia.
                 Bien ufanu torné a España,
               ricu, famosu …¡Qué prestancia!.
               Pero' l destín dio un trespiés
               y prindáu por un pirata
               cativu algamé a Valencia.
                 De tan llóbregu martiriu
              vós sacásteisme ayeri.
              ¿Qué pueo por vós facer
               p' amosar mio gratitú?.
ZULIMA: Fai por tener n'alcordanza
                 tan manudu ofrecimientu,
                 y procura tar atentu
                a esta historia… estrafalaria.
DIEGO: Pues falar con tou aquél,
               nun pienso facer oyíos
               de mercader.
ZULIMA: Un día non mui llonxanu,
                  un galán aragonés
                 llegó, a sucu baxeru,
                 a esti reinu mahometanu;
                 el nome nun te diré
                 pos, pue véseme' l plumeru.
Vergoña ayena sintió
                 la señora d' esta casa,
                 y el corazón-y fendió
                 ver un noble d' esa traza.
                 De compasión y vergoña, xurdió
                 nel coral de Zulima, un amor,
                 un amor tan amburante,
                 qu' una montaña de ñeve
                 se derritiere al instante.
                    Mas elli taba a lo suyo;
                 fuxir y fuxir d´elli
                 pa intentar llegar a tiempu
                 al cosoriu de Teruel.
                              Príndenlu
                 otra vez,
                 col enfotu de matalu
                 p' aforrar otru trespiés.
                   Pero ella, erre qu' erre,
                  torna salvalu del rei,
                  y torna a brinda-y la mano
                 que yá-y refugare'l llebrel.
(Enraxónase)
                 ¡H.oder!
                 Nun me paez de recibu
                 nun repostiar a la reina;
                 fala tu por el cautivu
                 que yo falaré por ella.

DIEGO: Vèote per onde vienes,
               del asuntu me decato;
               duelme nel alma dicite
               que d' esti coral qu'equí ves
               ta bien segura, Sabel.        (Pon la mano nel pechu)
ZULIMA: Munchu enfotu n'ella ves,
                 ¿sedráte, acusu, fiel ella?
DIEGO:  Si yo cumplo la promesa,
                de xuru qu' ella tamién.
ZULIMA: Paezme poco prudente
                 de to parte, refugar la soberana;
                 ye de sangre mui caliente,
                 ama y odia fácilmente,
                 inda tien daqué seruga africana...
                  Mira, que si l' amor s' esvanez
                 y pasa a camudase n’odiu
                pues pasales mui torniaes,
                y tornar al calabozu.
DIEGO:  Pos fuxiré otra vez
               que pal amor nun hai frenu.
ZULIMA: Si esi ardor nun tien sosiegu (Enfocicada...Más...Enraxonada)
                  trayete tengo a Sabel
                 cativa dende Teruel;
                 nun voi tener más remediu.
DIEGO: ¿Quién yes tu pa ensí falar?
               ¿Qué potestaes tienes?
ZULIMA: Nun soi la fía Marván,
                  soi la reina d' estes tierres.
DIEGO: ¿La sultana, tu?
ZULIMA: Y tu, el fatu.
DIEGO:  ¿Y qué ye lo que pretendes?
ZULIMA: ¡Ai, fiu! .
                  ¡La verdá que nun les güeles!. (Esmolecida dafechu).

DIEGO: Seya como fuere...¡Ten!        (Apúrre-y el llenzu).
              Si al to amor nun correspuendo
              cumplimento esa afeición;
              si das al rei esti llenzu
              salvar podréis la rexón.
              Y de pasu, a vós.
ZULIMA: ¡Pero cómo!....
                 ¿Faláis de conxuración?
DIEGO: La mesma que tan tresnando
               Marván y la so reciella
               pa cuandu' l rei de Valencia
               a palaciu tea aportando.
ZULIMA: Paez que me toi mosquiando.. (Roceana)
                  ¿Cómo un presu ?....
DIEGO: Desaforíu ayeri
              les puertes pudi romper
              del cuartón. Obsesu
              tola prisión recorrí
              ya nun descansu,
             daqué alderique sentí...
             Echo una güeyada y vi ..
             ¡Vaya banda!..Marván manda
             cepillar al rei sin falta
             en cuantes qu'aporte equí.
                 Nel intre
             decato de la importancia
             que tien
              salvar al rei de Valencia:
              salvu él
              salvu yo. Con urxencia,
              nel cuartel,
              escribo con impaciencia
              esti papel.
                Falta la pluma. La tinta
              del sangre ye.
              Del restu, donna Zulima
              tenéis yá fe.

A – I … E – V
Cosmín, Zulima y D. Marsilla.
COSMÍN: ¡Señora mía! (Entrando)
ZULIMA: ¡Un espía!. (Aparte.- Roceana)
DIEGO: ¡Qué raros los veo! (Aparte)
COSMÍN: Nun s' espante,
                  pa salvala toi equí.
                  Anque Marván dio la orde,
                  ¡qué cobarde!,
                 de matar al rei, y a ti
                  nun t' importe' l riesgu doble;
                  fía en mí.

ZULIMA: Nin la rebelión delantre
                   nin el verdugu per detrás
                   van facer que m' acobarde,
                   nun soi un corriverás.
                   Mas, gracies por avisame,
                   anque taba prevenida;
                   yá tengo xente atrevida
                   pa torname les espaldes.
COSMÍN: Toos t' agabitaremos
                  si a esi cativu espantes. (Fai xestos de refugu cola mano).
ZULIMA: A min órdenes...¡Naide!.
VOCES: ¡Muerte al tiranuuuu! (Los bandíos de Zaén. Dende dientro).
DIEGO: Vamos dexamos
               de discusiones fates, que
                tando la vida en peligru,
                ésto nun ye de recibu.
                ¡A les espades!.
VOCES: ¡A cuchiellu!

A – I … E – VI
Zulima + Diego + Cosmín + Abel + Soldaos moros (dos o más) + Bandíos de Zaén -con Zulima (dos, polo menos).
ABEL: ¡Toma!. ¡ Ven! (Entrando con dos soldaos. Apúrre-y una espada).
             Que yá l'alcazaba fuercien.
ZULIMA: (Empobínase a una puerta )
                  ¡Aquí, xente bravío!
                  Xente de mio y de Zaén.
ABEL :     ¡Malaya la traición!
COSMÍN: ¡La traidora, maldita!
ZULIMA: Benditos los vengadores
                  d' una muyer ofendida.
                  ¡Quitái-yos a toos la vida!.
BANDÍOS: ¡A por ellos!
SOLDAOS: ¡Nun pasarán!
ABEL:       ¡Qué muerran, los condergaos!
COSMÍN: ¡Como felpeyos!.
                    (Hai una engrienta llucha a espada)

         MÚSICA:_____.

                           Adulces, va cayendo’l TELÓN.



                       ACTU    SEGUNDU

TERUEL.- Na casa de Don Pedru Segura, pá de Sabel.
                  Salón con tres puertes.

A- II … E - I
Tan : D. Pedru, sentáu. Dª Sabel, de pie; allugando nun aparador la espada qu' aaba desciñir so padre.
D. PEDRU: Basta, fía, basta
                       qu' escuderos hai pa ello.
SABEL: Ye tan prestoso pa min
                poder facelo ;
                sobre too
                tres d' una ausencia perllonga.
D.PEDRU: Mientres en Monzón tevi, un instante
nun t'aparté de mio mente.
                        Pa daqué asuntu del reinu
                    ellí aporté con Rodrigo.
                    Por cierto…¡qué pretendiente!.
Dª .SABEL: ¿Por qué lo dicís, mio pá?
                    Esto hame matar,
                    que' l mio coral ye d' otru
                    y nun lu soi olvidar.
D.PEDRU: Sélo perbién, cosicatu,     (Pása-y la mano pela cara)
                    mas nada nun pueo facer     
                    di-y la pallabra al foriatu 
                    y empeñáu nella quedé.
                       Y por si fuere pocu
                   ellí la vida salvóme
                   cuando Roger, como llocu,
                   a puntu tevo de matame.
SABEL:  ¿Ye de la Orde del Temple
                 el tal Roger de Linaza?
D.PEDRU: Veo que tien bona fama
                   el que me tuvo a la muerte.
                    Menos mal que Don Rodrigo
                   yera, que l’otru , más fuerte.
SABEL: ¡Gracies a Dios, señor míu!
D.PEDRU: Yo tamién-y di les gracies
                   en cuantes pudi colar,
                   mas decatéme nel intre
                   que meyor fuere espichar.
SABEL: ¿Meyor pa quién, pá?
D.PEDRU: Meyor pa tí, fía l’alma.
                   ¿Nun ves que conmigo muertu
                    esmucióse'l xuramentu?...
                   Asina podríes casar
                   con don Diego de Marsilla;
                   claro, si aportare pa esi día..
SABEL:  ¡Ai, pá!.
                A la muerte plantes cara
                y fáltente les agayes
                pa fallar a una pallabra.
D.PEDRU: Cuayu tengo, mas
                   d' una pallabra, un caballeru,
                   ye esclavu eternu.

A – II … E – II

Teresa + Don Pedru + Dª Sabel
TERESA: Señor, tien visita.   (Entrando).
D.PEDRU: Güei prefiero aselecer. (Ta sentáu. Sabel pon-y una copa)
                    Mañana, cola familia,
                    darémos-y bona acoyida
                    a tol pueblu de Teruel.
TERESA: Bien pensao, si señor.
                 Meyor dexar pa otru día
                 a esi cafiante fedor.
D.PEDRU: ¡Mamma mía!
                   ¿Acasu ye un traidor?.      (Echa un tragu del copón).
TERESA: Dalgo peor.
                 El pá de Diego Marsilla.
D.PEDRU: (Córtase-y el mexu. Zarapica-y la copa. Esbabáyase).
                    ¡Don Martín Marsilla!....
                    ¡Qu’entre ! .
                    Enemigu que busca
                    ¡qu' alcuentre!.
TERESA: Mal asuntu
                  atrayer les malquerencies.
D.PEDRU: Anda, ve buscar al puntu
                    y dexa los retoliques.
                    Y tu, Sabel, ¿qué tal
                    si a to madre-y faes compaña ?.
SABEL: Solo nella    (Aparte)
               caltengo la mio esperanaza.
( Sal d' escena).

A – II … E – III
Don Pedru: solu, camentando.
D.PEDRU: De xuru que vien pidime
                   que' l retu se cumplimente,
                   pos tuvimos qu' aplazalu
                   al tar elli xorreciente.

A – II … E – IV

Don Martín y Don Pedru.
D.PEDRU: Don Martín Marsilla,
                   doivos la bienvenida.
D.MARTÍN: Gracies, pola acoyida .
D.PEDRU: Señor Marsilla,
                   tomái esta siella. (Amuésa-yla.
Empobínase hacia la espada)
D.MARTÍN: (Ensin llegar a sentase)
                      Un momentín, Don Pedru;
                      dexái la espada,
                      fala-y quiero.
D.PEDRU: Yá lu escucho, falemos.
MARTÍN: ¿Por qué nós reñío tenemos ?
D.PEDRU: ¿Usté nun me dixo un día
                    que, por ser un roñica yo
                    privé-y del so fíu la vida?
MARTÍN: Ofiensa tan grave       (Esmolecíu, afita cola tiesta)
                  combate precisa .
D.PEDRU: Pos deámosnos priesa.
MARTÍN:  Non tanto, Segura.
                   Enantes un casu
                   quíerovos cuntar.
D.PEDRU: Dicíime entós cuál.
MARTÍN:  Va yá pa unos tres meses 
                                          tuvi cuasique muertu.
                   Mio familia, ablucada, darréu
                   a la so muyer clamia buscando’l consuelu.
                     Yo enteréme y, refuguélu.
                   Mas, una nueche anubrida de gratu recuerdu
                   un pelegrín embozáu aprució xunto al llechu.
                   Falóme, curióme, sanóme.. Púnxome nuevu.
                      Como so cara nun quixo amosar... Siguílu
                   y pudi, por fin, descubrir, al saltar el güertu,
                   qu' aquel pelegrín yera… vuesa muyer, Don Pedru.
D.PEDRU: ¿Margarita?
MARTÍN: Margarita de Segura, 
                          a la qu’unvío un recuerdu.
                   ¿Cómo quier usté, Don Pedru,
                   que nós terminemos en duelu?
D.PEDRU: Feliz me facéis al duelu escusar.
                   Con vós nun naguaba poneme a engardir.
                   Póngome nel so llugar ...¡Vaya porvenir
                   que tien el so fíu si llega aportar!.
                   Yo quiero olvidar. Cola muyer vivir
                   y ver que la fía ye perfeliz xubiendo al altar.
                   Malaya la hora en que mio pallabra di
                   a Azagra, ensin antes falar col so fíu.
                   Remediu mal tien, a nun ser… l' amistá.
MARTÍN: Amigos sedremos si vós lo queréis.
D.PEDRU: Ansí sía pue
                            (Choquen mano y brazu, a la romana).
(Pausina).
                    Y del vuesu retoñu, ¿sabemos daqué?
                    Porque a fin de cuentes… el plazu caltién.
MARTÍN : Namái unes hores... Por más qu' entrugué
                   dempués de tar presu’l rastru esmucí,
                   y la mio esperanza con él. Adieu.
D.PEDRU: Adiós, Don Martín. ¡Qué xenru perdí!
                   ¡Qué amigu alcontré!.
                    Llevái esta espada en son d' amistá.
               (Da-y la so espada. Martín sal, acompañáu de D.Pedro).


A – II … E – V
Dª Margarita y Dª Sabelita: má y fía.
MARGA: Mui enemigos yeren…
                 Pa min que yá s'amigaren.
SABEL: ¡Por Dios, má!.
               ¡Escucháime un pocu!.
MARGA: Escucharíate más
                 si a don Rodrigo enfotu-y tuvieres,
                 pos to home va ser, a fin de cuentes,
                 en poques hores.
SABEL: Gracies por recordámelo, ma-má,  (Asonsañando)
                qu' escaecío lo tenía.
MARGA: ¿Por qué t' esmoleces, fiyina;
                 si don Rodrigo ye un chollu:
                 ricu, fuerte, poderosu...
SABEL: Gordu, calvu, mediu coxu… (Asonsañando )
MARGA: ¡Qué quiés que te diga , guapina!
                  Nun ta bien pa una rapaza
                  de cualquiera encerriscase;
                  lo primero la facienda
                  y dempués... l' embalaxe.
SABEL: ¡Vaya consuelu tan grande!.
MARGA: Lo mesmo que les demás;
                  toes fuimos casaes pol padre.
SABEL: Nun lo quiero nin pensar. (Amira pal reló de paré. Esmolecida)
                Diego va llegar tarde. (Ponse a berrar).
MARGA: ¿Quién sabe?
                 Tiempu tien pa rematar.
SABEL: Cuatro años sin noticies...
                ¿Y unes hores p' aportar?
MARGA: ¿Sabes tu si vivirá?.
SABEL: Tu venga dame allegríes...
                Ma de la felicidá.
                Bastante m'esmuelgo yo
                cavilgando tou'l día
                si nun sedrá una querida
                la que-y roye la razón;
                otramiente
              ¿por qué d'elli nun hai anuncia?.
MARGA: ¡Por Dios, Sabelita, por Dios!
                 Dexa ya d'esmolecete, ho,
                que vas acabar contigo.
                ¡Ai, fía;
                paez que te falta un fervor!.
SABEL: Tengo’l mio coral enllenu:
               de señaldá, de rixu, de velenu
               qu'aforfuga, y ta a puntu d' españar.
                   ¿Ónde te metisti, Diegu? (Clamia al cielu)
               ¡Ven! ¡Llévame al altar!.
MARGA: ¡Rediez! ¡La rapaza ta fatal! (Aparte)
                 Tien mester d’una gabita. (Dulda. Da unos pasos. Tórnase decidida)
                    Fía, esta que ves equí (Lleva la mano al pechu)
                 dura como una peña,
                 nun ye ella, ye un maniquín;
                 la fachada qu' escoyí
                 p' amosame mui severa.
                     Mas yá nun quiero siguir
                  calteniendo esta velea;
                  sufro mas viéndote ansí
                  que si to pá va a la guerra.
                      Enxuga esos güeyos, Sabel;
                   llevanta esa carina seria
                   que to madre va aidate
                   pa dir con Diego a la ilesia.
SABEL: ¡Esta sí que ye mio madre! (Percontenta)
               Tol enfotu tengo nella.


A – II … E – VI
Teresa + Dª Margarita + Sabel
TERESA:   (Entrando) Señora, Don Rodrigo d'Azagra  
                                      solicita audiencia
                                       pa visitar esta casa.
MARGA: Failu pasar
                 ensin más vagar. (Sal Teresa).
SABEL: Pa colar, madre, solicito permisu .
MARGA: Podíes quedar nel cuartu contiguu,
                  p’ansí l'alderique poder escuchar.
SABEL: ¿Tu crees que me pue interesar?
MARGA: Pa que faigas xusticia a to madre
                 debes cucar.
(Sal Sabel)


A – II … E – VII

Don Rodrigo y Doña Margarita.
MARGA: ¡Ilmo. Señor don Rodrigo!..
RODRI: Señora, por fin arribo. (Saluda abangando la tiesta) 
MARGA: Pergrande honor ye pa nós
                 acoyelu nesta casa...
                 Malapenes si tiempu tevo
                 d' un minutu de templanza
                 darréu del viax a Monzón.
RODRI: Equí busco esi sosiegu
               que me podría encartiar.
(Siéntase en sofá. Apalanca).
                Por cierto...
                La desdexada, ¿ónde ta?
MARGA: Anda un pocu roceana
                 desque que vos vio aportar.
RODRI: Sé que muncho nun me quier
               mas yo sabréla esperar…
               En casu que seya buena    (Precisando)
               y se faiga respetar.
MARGA. Con poco vos conformáis.
                 Lo importante en matrimoniu
                 ye l' amor qu' ELLOS se dan. (Remachando ELLOS)
RODI: Esi amor, yá algamará.
MARGA: ¿Y si Marsilla aporta?
                ¿Y si ricu fuere yá?
                            (Ponse en pie d’un blincu)
RODRI: Pos, ún de los dos ta de sobra.
               Pa min, Diegu, ta demás.
MARGA: Enriba d' una cadarma
                 ¿to familia quiés iguar?.
RODRI: La mano que dambos queremos
               nun se merca con dineru;  
              págase col sangre 
                     y gánase col fierru.  (Echa mano a la espada)
MARGA: Don Rodrigo,
                 antes l'enllace naguaba
                 agora, por favor-y pido
                 que s' olvide de la boda,
                 que refugue' l compromisu.
RODRI: Los compromisos d' honor
               nun tienen caducidá,
               caltiénense de por vida
               y por to la eternidá.
MARGA: ¿Y si mio home-y rogare?…..
                ¿Tornaríase p' atrás?.
RODRI: Munchu enfotu tien en ti
               l' home que vos ampara.
               ¿Díxote elli, si acasu,
               cómo matare a Llinaza?
MARGA: ¡Mas cómo! ¿Roger ta muertu?.
RODRI: Más muertu que una cadarma.
               Yo mesmu lu sapocé
               dempués de dame… unes cartes.
MARGA: ¿Unes cartes?...¿De quién?
RODRI: D' una esposa... Respetable. (Malinu)
              Ye de tol mundu sabío
               que'l tal Llinaza
               al güertu llevó cierta dama....
MARGA: (Axorizada por completo)
                 ¿Ye' l so nome conocíu?
RODRI: Col so instintu de muyer...
                igual nun fai falta esplayala.
MARGA: ¡Vaya por Dios!... ¡Qué putada!  (Al Públicu)
RODRI: La de Dios va armase equí
                cuando' l señor les llea...
MARGA: El Señor....¿Dios?
RODRI: El señor que manda en ti (Apúntala col deu).
               y tu nel so corazón.
MARGA: ¿Por qué nun les ruempe toes
                  y l'engañu escaecemos?......
RODRI: Paez que mos entendemos....
              Yo escaezo de les cartes
              y usté…d'esi tal Marsilla.

MARGA: (Empobinándose al públicu, ablayada. Pero Rodrigo óyelo).
                 ¡Ai, Dios!
                  Mio Sabel nun va salvase,
                  toi atada de por vida.
RODRI:  Vos sabréis lo que xugáis
                si nun ta Sabel segura... (Sal Rodrigo, enfocicáu)
( Ella, esprecetada, tres d' elli)
MARGA: ¡Escucháime! ¡Escucháime!


A – II … E – VIII
Doña Sabel qu' entra. Darréu Teresa.
SABEL: ¡Sedrá verdá lo qu' oyí?
                ¡Mio madre tevo un eslliz!. (Echa les manes a la boca)
                Y el faramallu Rodrigo
                quier aprevechar el tantu
                p'asina casar conmigo.
(Entra Teresa)
TERESA: Señora,
                  un rapaz mui gayasperu
                  acaba pidir agospiu
                  p'abellugase un momentu.
SABEL: Pos acuéyelu y atiéndilu.
               Mas déxame sola un rispiu
               que nun toi pa parllamentu.
MARGA: Ya lo ficimos.
                 Foi con sidra agasayáu;
                 y con xamón y costielles..
                 Namái comió casadielles,
                 lo otro, que yera pecáu.
SABEL: ¿Sedrá moru'l condergáu?
TERESA: De Palestina vien, diz.
SABEL: ¿De Palestina, dicís?
TERESA: Perbién lo oyís.
                 ¿Ehí nun tevo, don Diego.?
SABEL: Igual tovía ta ellí.
               ¡Llámalu darréu! (Esprecetada dafechu )


A – II … E – IX

Zulima, vestida con traxe aragonés sambla ser un mozu, entra nel salón con Teresa.
+ Sabel, que ya ta dientro.

ZULIMA: El cielu vos guarde, señora. (Abanga un pocu la tiesta).
ISABEL: Y a ti que te guíe, mocín.
ZULIMA: Asina que la rival…ye ésta. (Aparte,al públicu)
SABEL: Nesta sala podréis reposar.
TERESA: Señora, esti rapaz
                 bien de tierres llonxanes:
                 de Xerusalén, de Xove,
                 de Belén y de Xudá.
SABEL: ¿Ye eso cierto, chaval?
ZULIMA: Cierto a carta cabal.
                  Allí llegué a conocer
                 de Teruel, un caballeru .
SABEL: ¿Cómo? ¿Quién ye l’interfeutu?
ZULIMA: Bueno; que yo sepa
                  sigue vivu.
SABEL: ¿Ye’l so nome conocíu?
ZULIMA: Diego Marsilla, lu llamen.
SABEL: ¡Dios! ¡Eso nun puede ser!
TERESA: ¿Era ya ricu, tu sabes?
ZULIMA Dexáren-y daqué herencia,
                 según me cuntó un nativu.
SABEL: ¿Alcuérdeste ónde quedare?
ZULIMA: Va poco yera cativu
                  del rei moru de Valencia.
SABEL: ¡Presu, el mio inxeme!.
ZULIMA: Inxeme...Non tanto, señora.
SABEL:  ¿Qué quies dicime, moricu?
ZULIMA: Que lo pasaba de viciu
                  con Zulima, reina mora.
TERESA: ¡Qué morru, el mui xostrón!.
                  La mio ama de vixilia
                  y el rapiegu... de pendón. (Apunta col deu gordu al infinitu).
SABEL: Yo aquí sola y esperable (Ablayada)
                calteniéndome de too,
                y elli dale que dale
                cola mora nel xergón.
ZULIMA: ¿Sufres, monina?    (Aparte y sonsañando col codu)
                 Enantes pasélo yo.
                     Nun ye fácil caltener una princesa
                  fermosa, bella,
                  amante ingriente...Mas    (Refuga cola tiesta)
                  fo Marsilla pa con ella
                  bien cicateru.
TERESA: ¿Entós?
SABEL: ¿Qué asocediere?
ZULIMA: Pos que' l rei se decató.
                  La reina,
                       col axugu d' un bandíu,
                   polos pelos se salvó,
                   mas Marsilla...
SABEL: ¡Nun me lo digas!...¡Non!.
ZULIMA: La verdá, más-y valiere...
                  Pone-y una vela a Santa Rita.
SABEL: ¡Ai, Santina!
                ¡Llevómelu la Güestia!. (Esvanezse).
TERESA: ¡Sabel! ¡Sabel! ¡Sabelita!..
                  Menuda la qu' armasti, ismaelita...
                  ¡Laura! ¡Ximena!
                  ¡Agua, por favor!.
ZULIMA: La verdá...
                  Esta cristiana amar sabe.
                  Mas yo sé más...
                  Sé vengame. (Sal).
TERESA: Nun sé qué pensar.. (Al públicu)
                  Un rapaz
                  que nin preba' l gochu
                   nin cata' l vinu...
                  ¿Pue ser de fiar?. (Dubitatible)

(Entra una criada – Laura- col agua. Dan- y de beber. Escolfóriase).
SABEL: ¡Ai, Dios míu!.
               ¡Ai, Teresa l’alma!.


A- II … E – X
Sabel + Teresa + dos criaes + Dª Marga , qu' entra.

MARGA: (Ablucada) ¿Qué ye lo qu' asocede equí?.
SABEL: ¡Ai, maminina!.
                El mio Diego yá nun aporta;
                esti ya morrió pa mí.
MARGA: ¿Qué Diegu? ¿Marsilla?
TERESA: ¿Cuál otru la pon asina?.
SABEL: Too por culpa d' una mora
               que lu embabicó, al probín.
TERESA: Escúlpelu usté, señora;
                 que pudo ser un santín... (De goña, goña)
                 Igual lu obligó la lloba
                 a facer de Capiellín....
SABEL: Yo nun soi a aceutar estes anuncies (Dubitatible, ansiable…)
               que seis años de suaños me depeñen;
               ¿entenderíame bien les entrugues?
                Tornar teo que facé-yles.
MARGA: Nun t' esmolezas, fiyina;
                  que yo mesma-y pescudaré.
                   Vete a buscalu, Teresa;
                  tráilu nun santiamén,        (Sal Teresa)
                  quiero ver que m' arrepostia
                  cuando-y entrugue por él.

– II … E – XI
Doña Margarita y la Sta. Sabel.

SABEL: ¡Cómo maxinar podía
                que Marsilla m' olvidare !
                  ¡Qué va!
                 Yo creyo que nun fo asina.
                 Diego tresnó un montaxe
                 pa que la reina Valencia
                 nelli s' enfotare,
                 y ansí degolar un día
                cola qu' elli suañare.   (Crucia les manes sol pechu).
(Pausina)
                 Probe,
                 yo dándolu por xostrón
                 y en realidá yera un mártir.
                 Amor,
                 Qué inxusta fuere contigo....
                 Qué inxustos camentamientos...
                 Diego,
                 a esto pondré-y remediu,
                 porque una ufrienda tala
                demanda otru cumplimientu.
                Que la to muerte nun foi en vano, non,
                qu'a éso respuendo yo
                quedando del to amor vilba,
                antes que d' Azagra....¡ Muerta!.
MARGA: ¿Tendrás tu cuayu pa ello?
SABEL: ¡Tendrélu!.
MARGA: ¿Y si to padre te manda....?
SABEL: ¡Que mande!
MARGA: ¿Y si te lo encamentare?
SABEL: Me negare.
MARGA: ¿Y si t’amenazare?
SABEL: Más-y valiere.
               Pue arreyame al altar,
               o emparedame en conventu,
               pero a esti xuramentu
               nun pienses que voi faltar.
MARGA: ¡Vaya enfotu !. Toi contenta.
                 (Aparte)
                    Vese que la rapaza
                   nun escuchó l' otru día
                   lo que falé con Azagra.
                  ¡Tantu meyor!.
                         (A Sabel)
               La farda, non la inocencia,
               ye la que tien que pagar;
               caltién esa fortaleza
               polo que puea pasar.
                 Tamién yo debo d' armame
               de coraxe, de valor,
               pa defender con firmeza
               la to sabia decisión.
               ¿Quién meyor que yo persabe
                 lo que cuesta sometese
                 a les igües de so padre?.
                Quince años d' escarmientu
                con sufrencia llevo yo
                por facer casu a mio padre
                y casame ensin amor.
                Esto nun foi lo peor....
                Un día picó a la puerta
                esi noble sentimientu;
                yera pa tar percontenta
                mas, fícelo ensín honor...
               Que te sirva d' encamientu.
SABEL: ¡Santu Dios!.
               Pídote perdón, madre,
               por escaeceme
               d' esa llaceria tan grande
               que t' asocediere.
MARGA: ¡Obedezme!
                 ¡Nun te cases!.
SABEL: Lo primero yes tu, madre;
               que Madre namás hai una,
               y si ansí lo manda Dios
               yo cásome con Azagra
               y asina acabóse too.
MARGA: ¡Nun te cases, fía, non!
SABEL:  Yo doi la vida por vós.
                Si la honra esta familia
                depende de mio pallabra,
                nun hai casu, voi a misa
                con don Rodrigo d' Azagra.


A – II … E – XII

Doña Margarita sola.

MARGA: Yo permitir nun debiera
                  que la inxeme de Sabel
                  polos mios petites cargue
                 con esta cruz de felén.
                  Mas muncha eleición nun tengo,
                  o éso, o al tálamu con Pedru.
                    ¡Ai, fía,
                 al casoriu ensin amor!. 
                             (Clamiando afandada)
                     Perdona la tiranía
                 de les lleis del honor.

MÚSICA:____.

Va baxando’ l telón del segundu actu  pasu ente pasu



            ACTU  TERCERU (Tien 2 Estayes)

ESTAYA PRIMERA

Cuartu de Sabel, con dos puertes, en ca so padre, Pedru.
A – III … P – I … E – I

Amuésase Dª Sabel, toa emperifollada, sentada nun sillón xunto la mesa. Enriba hai un espeyu pequeñu, con patín, encostráu en metal. Teresa ta acicalando l' ama. Bueno... Preténdelo.
TERESA: ¿Cómo ve l' adornu la cabeza? (A Sabel)
                  Nin m' escucha, la puñetera. (Al públicu).
                  Ande, ne;
                  agüéyese nel espeyu.
                           (Da-ylu. Agárralu... Déxalu cayer.. Abanga la tiesta)
                ¡Caraxu!
                Alzái la tiesta, muyer,
               qu’ en vez de vistir una novia
               qu' amortayo un difuntu, paez.
SABEL: ¡Marsilla! (Esmolecida. Suañando)
TERESA: ¡Que-y den morciella! (Al públicu)
                 Hai que ser fata, mio neña;
                 mas qu' una novia en capiella
                 paeces una condergada .
SABEL: ¡Madre mía, ven!
TERESA: To madre nun ta en casa, Sabel;
                 fai la caridá cristiana
                 en casa Domingo Celada, el xuez.
                 Sí. El pá de don Jaume, el doncel
                 qu' andaba per tierres estrañes
                 calteniendo pol infiel.
                  Atopólu un mercader,
                  fechu una triste llaceria
                  camín de Valencia a Teruel.
TERESA: Y to madre, a lo d’ella:
                  cura-y les ferides de guerra.
                  Ella mesma encamentó
                  que por ti m' esmoleciere
                  pa que' l casoriu saliere
                  ¡como Dios!.
                      Mas, con esa cara que traes...
(Siéntese un ruíu, pasos)
                   ¡Dios santu!
                ¡Cuido que son convidaos!
SABEL: ¿Yá ye la hora?
TERESA: Les viéspores tan al cayer.
                 Ta entamando atapecer.
SABEL: Sí.Ye la hora.
Ye la mesma d' aquel día ,
                d’aquel día, va seis años,
                que Diego coló de Teruel.
TERESA: Ye la que to padre espera
                 p' asina poder llibrase
                 d'aquella promesa fecha.
SABEL. ¡Sí, bien que m' alcuerdo
                del día que degoló!
                Yo asomada nel balcón,
                 elli n'ardiente alazán.
                 Otru día tan aciagu
                 nun lu hebo, nin lu habrá.
                 Enantes de colar él dixo:
                     -“Hasta la gloria
                   o hasta la tumba”.
                     -“O tuya,
                        o muerta “
                  Salióme del alma esta rempuesta.
                  ¿Y cómo la promesa cumplo?
                  Dándo-y la mano a Rodrigo. (Piquen a la puerta)

TERESA: ¿Qué facer por consolavos, Sabel? (Empobínase a la puerta
                  Yo que te viere ñacer, y crecer... mentantes fala)
                   Dìes de mio vida entera
                  diera, por vete con él.
                         (Abre la puerta)
SABEL: Entós quítame esti atueldu,
               qu' aforquetada me tien.
TERESA: Sabel, Don Rodrigo vien.
SABEL: ¿ Rodrigo?
                ¡Llama a mio madre, darréu!.

(Mándalu pasar. Salúdalu enclicándose un pocu. Sal).

A- III … P – I … E – II
Entra don Rodrigo, saludando a Doña Sabel.
RODRI: Al fin pueo acolumbrar
               l' ánxel qu' a Teruel alluma.
               Mas quítame la cordura
               nun saber cómo t’amar
               talo a min me prestaría.
              ¿Qué tenéis?  Tremando tais..
               Sentáivos nesti sofá.
(Ayúdala a sentase con acoldu. Pon-y el brazu)
SABEL: Lo que' l mio amu mande.
RODRI: ¿Amu, dicís?. Esclavu, diréis.
               Del enfotu que vos tengo
              ¿acasu ye que duldáis?
SABEL: Nin un ríspiu, Don Rodrigo.
RODRI: Hora ye entós d' escuchame.
               Ye d' obligáu cumplimientu
               que güei puea yo esplayame,
               qu' espalme'l mio sentimientu.
               Tu pescudes un Azagra
                soberbiosu, vengatible…
                Pero equí dientro hai otru,
                bayura más petecible,
                que bien sabe lo qu' alcanza
                to virtú y to hermosura,
                doña Sabel de Segura.
                Dende que la viere un día, xuré
                que sedría mía o de naide. Toi
                dispuestu a matar como un tigre
                al que se mangue delantre.
                Nestos seis años d' espera
                siempre tuvi bien sollerte,
                como un guardián a la vista
                de to casta talamera;
                nin les cartes de Marsilla
                del mio atoldu afuxeren.
                Con vela al balcón sentada
                n' aquelles nueches de lluna
                inda yá me conformaba, pena
                denguna yá caltenía.
RODRI: Y agora, llegáu' l momentu
               d' averamos a la ilesia,
              espero algamar el premiu
              d'esta perllonga espera.
SABEL: Habéis de saber, don Rodrigo,
               que si bien morrió' l mio amante
               la mio pasión va consigo.
RODRI: Un amor tan perdurable
               ye xusto que tenga premiu;
               yo sedré contigo amable
               si tu cumples con apremiu
               el mandáu que dio to padre:
               “Rodrigo sedrá' l to dueñu”.
               Con éso, tiro palantre...
               ¿Qué nós vivamos, queréis,
                tu en Teruel y yo en Monzón?.
               Seya pués,
               bendita la solución;
               si ansí nun me tarrecéis....
SABEL: ¡Don Rodrigo! ¡ Don Rodrigo!.
RODRI: ¿Qué vos pasa? ¿Vós clamiàis?
               ¿Yá podemos ser amigos?
                ¿Quiciabes yá nun m' odiáis?...
SABEL: ¡Ai, non!
                Mio coral odiar nun sabe.
RODRI: Por eso al miu
               tórnalu respetable.
               Proponevos, Sabel, quiero
               un pautu de mutu apreciu:
                Si Marsilla resucita
                nun habrá boda a la fuercia;
                tu con elli pues casate
                yo, con querete teo bastante.
SABEL: ¡Ansí! Ansí ganáis don Rodrigo
                 el coral d' una muyer
                 que más dura nun pue ser
                 al refugar to abeyugu.
                      (Ponse a berrar como una Madalena.
                         Nesto aporten ...Una banda...)

A – III … P – I … E – III

Dª Sabel + D. Rodrigo + D. Pedru + D. Martín + Teresa + Caballeros ( 2) + Paxes (?).
D.PEDRU: Fíos,
                   el cura espera na ilesia
                   qu' aporten novios y padres
                   a la mayor dilixencia.
                   Mas llicencia nun doi yo
                   pa que'l casoriu entame
                   hasta que' l plazu nun venza:
                   “Seis díes y seis años son
                   d' un domingu
                   a les seis en puntu la tarde”.
                   Cumplo ansí, Martín del alma,
                   la pallabra prometida,
                   que pallabra enferrronada
                   ye muncho más que promesa .
MARTIN: ¿Por qué escrúpulu talu?
                   Yá nun precisa' l mio fíu
                   dengún requiloriu vanu.
SABEL: ¡Probe infeliz! (Al públicu. Amirando de regüeyu a D. Martín)
RODRI: Si tan arranada tas, Sabel,
               pol apegu de to madre,
               podemos dir a buscala
               a casa del señor xuez.
TERESA: Enantes d'aportar equí
                 cola señora falare.
                 Díxome, que-y dixera,
                 que si al toque les campanes
                 nun podía tar equí,
                 qu' entamáremos sin ella;
                 ye qu' al firíu-y tornare
                 de sópitu, la conciencia.
D.PEDRO: Nel templu la esperaremos.
                   No qu'a don Martín cinca... (Empobínase a elli)
                   Si a bien tien acompañamos
                   pa nós un honor sedría :
                   N’alta estima lu tenemos.
MARTÍN: Tan dignu acontecimientu
                  tien qu' amosar allegría; (Esmolecíu dafechu)
                  nun tengo yo l'alma mía
                  al altor del asocedíu.

D.PEDRO: Nun dará mio Sabel cumplida ufrienda
                   mientres nun suene la campana' l templu.
                   Estos caballeros
                         afitarán la promesa.
                  ¡Colemos toos pa la ilesia!.
(Salen toos,sacante D. Martín, como en procesión).

A – III … P – I … E – IV
Don Martín + Abel, qu'entra.
ABEL: A la paz de Dios, cristianu.
            Martín Marsilla, ¿yes tú?
MARTÍN: Sala malekum, mahometanu.
                 Soi yo mesmu.
ABEL: ¿Y del to fíu, sabes daqué ?
MARTÍN : Sé, que lu prindó la muerte.
ABEL: ¿Quién te dio tales anuncies?
MARTÍN: Un foriatu, un rapazucu...
ABEL: ¿Sabéis ónde se mete?
MARTÍN: Más rápidu ye que la FEVE.
                  Malpenes caló en Teruel
                  y coló como un cohote;
                 tan siquier lu pudi ver.
ABEL: Y con don Jaume Celada
            ¿sabemos qu' asocediere?.
MARTÍN: Munchu entrugues, compañeru.
                  ¿Quién yes tu? ¿D'aú vienes?.
ABEL: Soi Canciller del Emir de Valencia,
             mas un amigu pa ti.
             Señoría.
            ¿Sabéis si yá aportaría
             Jaume Celada equí?
MARTÍN: Fechu una triste llacería,
                 eso sí.
                Quedare encamáu na villa
                ensin voz y ensin conciencia.
ABEL: Ansí que nun tas enteráu...
MARTÍN: ¿De qué?..Tiénesme mui intrigáu..
ABEL: Pos yo vengo d' enterame:
             Marutada de cristiana,
             Zulima,
             reina mora de Valencia,
             vien d' aportar a Teruel.
MARTÍN: ¿La que desgració a Diego?
ABEL: La mesma qu'a vengase vieno
            y que'l to fíu desdexó.
            Al pasar mazcaritada
            a tol mundu la clavó
            con una muerte inventada.
            ¡ Có-mo nos la es-pe-tó!... (Remachando cada sílaba).
MARTÍN: ¿Inventada..., dicís? ( Ablucáu dafechu )
                 ¡Esta ye mui gorda!...
ABEL: Más que la de ramales.
             Pero allégrate, ho;
             ¡qu' entá yes padre, por Dios!.
MARTÍN: ¡Allabáu sía' l señor!
ABEL. Del to gociu
             fáigome cargu.
             Que venía ricu, sabrás,
             y con alta sonadía ;
             salvare al rei de Valencia
             de manes d' un tal Marván.
             -¡Que menudu talibán!....-
              Mentantes repollecía
             de firides en combate,
             mandó a Jaume per delantre
            p' anunciar qu’algamaría.
            Lo que pasó col infante
            nin Dios nun lo conocía.......
                 Agora, lo más importante,
            ye qu' aportes con Marsilla;
            que la boda nesa ilesia
            tien tornar de festexantes.
(Sal escopetáu)
MARTÍN: ¡El mio fíu vivu!
                  ¡Viva la mio Santina
                          (Ponse a colar pero tórnalu Dª Margarita, que vien d' aportar).


A – III … P – I … E – VI
Don Martín y Doña Margarita.
MARGA: (Dende dientro. Enantes de salir a escena)
                 ¡Ai, Sabel, Sabel!..¡Isabelita!.
(Tropieza con Martín- que ta saliendo- na puerta).
                 ¡Don Martín!...
MARTÍN: Margarita, sabéi......(Parándose. Cadún fala de lo suyo ensin
                                                    parase escuchar al otru…)
MARGA: Sabi tu'l primeru
que Jaume Celada...
MARTÍN: Qu’esi moru que viestis colar...
MARGA: Yá tornó en sí.
MARTÍN: Vien de Valencia...
MARGA: Jauma tamién.
MARTÍN: ¡El mio fíu vive!
MARGA: Acaba dicímelo Jaume.
                 ¡Cuerri a la ilesia!.
                 El casoriu has torgar
                 enantes que seya tarde.
                                   (Suenen les campanes de les viéspores.
Seis aldabonazos como seis puñalaes).

MARTÍN: ¡ Tarde¡¡Llegamos tarde!... (Esmolecíu dafechu).
MARGA: ¡El mio sacrificiu vanu!
MARTÍN: En vanu aportó' l mio fíu.
MARGA: ¡Vana sedrá la vida
                  de la mio fía!.
MARTÍN: Como la de nosotros toos.....(Abrácense los dos)

MÚSICA______.

BAXA ' L TELÓN


FIN DE LA ESTAYA PRIMERA
DEL TERCER ACTU.



            SIGUE ACTU TERCERU

ESTAYA SEGUNDA 
Una viesca perdayuri Teruel.

A – III … P – II … E – I
Diego Marsilla atáu a un árbol.
DIEGO: Malditos los bandoleros
              qu' a traición m' asaltasteis...
              Veníi, l' aceru claváime,
               sin ella vivir nun quiero.
(Pausa).
             Naide asoma,
             nun m'oi naide,
             de xuru qu' aporto tarde.
(Pausa. Camuda' l ritmu)
             Dexé compaña, caballería
             que taba coxa,
             más nun podía. Taba fendía
             ya aquel pasín, ¡coña!
             ¡Cómo suplía!...
             Yá lo sabía
             la reina mora.
             En bona hora
             mandó aquel día
             una reciella
             con una soga
             que m' ataría.
                La hora cola,     (Esmolecíu)
             yá fux el día..
             Y Sabel sola
             cola capiella ....
            ¿Qué pensaría?.
               (Para un poco. Camuda' l tonu la voz y el ritmu)
             Mas…
             Entá l' enfotu caltengo.
             Los míos, por Jaume avisaos,
            deben tar esprecetaos
            porque atapez y nun llego.
            De xuru tarán buscando…
(Siéntese ruíu .- Pausa).
            ¿Qué ye eso?...
             ¡Yá aportaron!. (Amuésase contentu).


A – III … P – II … E – II
Zulima, mazcaritada d' home, y Diego.
DIEGO: ¿Quién vive?
ZULIMA. Vive Alá
                  y Zulima, reina mora.
DIEGO: ¡Qué fatalidá!
               Maldita seya la hora
               que tu, Zulima, ¡so lloba!,
                me quixisti amorosar.
ZULIMA: P'amores los de Rodrigo (Fincando na firida, sarcástica)
                  cola Sabel de Segura.
                 A estes hores, nun hai dubia,
                 yá so muyer la fizo.
                 Por muncho la xente cuerra
                 a sacate d' esti entueyu,
                 de xuru que tarde llega
                 pal to casoriu, don Diegu.
DIEGO: Engáñesme de bona gana,
               talibana.
ZULIMA: Zaén,
                 que yá ta al cayer,
                 tamién podrá caltenelo.
DIEGO: Yo nada yá nun te creyo.
              Iñores qu' un mensaxeru
              la mio arribada previeno.
ZULIMA: Un tirador bien arteru
                 salió-y al pasu al corréu,
                 y  mandolu
                                caminín del cementeriu.
                 Cunté-ylo too a Sabel.
                 Díxi-y que tabes muertu;
                 al nun tener ya remediu
                 Rodrigo llevóla al güertu.
                 Lo tuyo...¿recuérdotelo, fardel?
DIEGO:   Asina...que tarde ye. (Ablayáu dafechu)
ZULIMA: Ye más que tarde p' amar,
                   mas pa sufrir
                   nun fixisti qu' entamar.
                      Tuvisti ayalgues y honores
                   al algame de les manes;
                   preferisti mios rancores
                   y agora, ansí les pagues.
                     ¡Ai, Dieguín!. Tu, de muyeres …
                   NPI, fíu… Nin t’enteres.
                                     (Fai un xestu bien provocativu)
                    Matate perbién podía, mas…
                   Pa que tasties l' amargura
                   de ver a Sabel Segura
                   nel tálamu d' otru miura.....
                   prefiero vete con vida.     (Carícia-y los “cuernos”)
                 ¡Au revoir, Romiura!(Sal d' escena).

A – III … P – II … E – III
Diego Marsilla solu; amarráu a un poste, o árbol del viescu.
DIEGO: Enxendru de muyer foi atopar. (Darréu clamia)
              ¡Ven!¡Torna!. Dime que too fo un engañu,
             qu’ a tiempu tamos d’un apañu,
             que tu nun yes una muyer fatal!. (Pausa)
             Ye igual...
              Equí namái m' escucha' l diañu. (Ablayáu))
                        (Forcexa pa soltase)
              Llazos...
              Cordeles....,
              A min, que yá fendiere trupos clavos
             ¿van resistísime estes arandeles?. (Sigui forcexando)

A – III … P – II … E – IV
Diego, que ta n' escena, y Abel qu' apruz pasu ente pasu, ensin decatase d'elli.
ABEL: ¡Chissss! (Llevanta la mano como pa mandar callar. Darréu llévala a la oreya, pa oyer meyor. Dempués amira con un catalexu).
            ¿Qué ye esto que toi viendo?....
            Pel valle unos bandoleros
            con Zulima a la cabeza ...
            A como dea llugar
            tengo prendelos
            y la verdá …resplandeza.
DIEGO: ¿Quién va?
ABEL:  Daquién en son de paz.
              ¡Coimes! ¡La voz de Diego!.
(Siéntense delles voces)
             Per ellí caballos siento ... (Chisba)
             Debe de ser so pá.
             ¡Per equí, caballeros! (Clamia)
             L' asuntu yá entama iguar.
             La hora ye de colar. (Cola)

A – III … P – II … E – V
Diego, que ta dientro + Aporten Don Martín + caballeros (2 ) + Criaos (???)
MARTÍN: ¡Ye él! ¡Fíuuuu..! (Clamia al velu. Echa a correr p' abrazalu).
DIEGO: ¡ Páaaaa....!
CABALLERU- 1º : ¡Apaeció!
CABALLERU- 2º: ¡Ye Diego!.
MARTÍN: ¡Aina! ¡Soltái'l presu!. (Desátenlu los caballeros).
DIEGO: Dicíime, ¿ llego yá tarde?.
MARTÍN: Más que yo puea cuntate
                  amira estes llárimes que vierto;
                  son d' impotencia ,que caltengo
                  por nun algamar a tiempu lliberate.
                  ¿Quién pudo cortate' l vuelu?.
DIEGO:    El cielu...L' infiernu...
                 ¿Qué sé yo?...  Dalgún tramposu...
                 Daqué muyer...¡Dexáime!
MARTÍN: ¡La sultana!
                  ¡Valiente pigarra! ( Conformándose )
                  Esos bandíos que fuxen, cobardes,
                  ¿fixéronte daqué firida?
DIEGO:  ¡Oxalá!
MARTÍN: ¿Desplumáronte?
DIEGO: Non. Mas el vuelu perdí…Sí,
la esperanza
MARTÍN: ¡Suerte maldita
                  cuando' l son de la campana
                  al plazu final ponía!...
DIEGO:  ¡Ésa, anunció la muerte mía!
MARTÍN: ¿Sábeslo?
DIEGO: Por ella mesma.
MARTÍN: ¡Qué horror!
                 Entós foi cuando a Celada
                 tornó-y, de sópitu, la fala
                 y el bilordiu desmintió.
MARTÍN: ¡Válgame Dios! En fin…
                  Salgo esnalando,
                  a la ilesia arribo,
                  amiro...
                  Y al ver la cara Rodrigo
                  yá me decato:
                  ta too perdío....
                  ¡Dios santu!     (Clamiando ensin desconsuelu)
¡Son yá muyer y maríu!.
          (Pausa. Empobínase a Diego ente esmolecíu y cariñosu)
                 Mas pa querete, otru tanto,
                 padres tienes pa contigo.
DIEGO: El dolor ayenu nun asela' l míu. (Rabiosu)
               ¿Cómo podré enllenar esta bocana
                que siente l' alma
                sedienta del sangre vengativo?.
                Esparramalo a mares quiero;
                lo ayén primero,
               darréu lo mío.
MARTÍN: Asosiégate, fíu.
DIEGO: ¿Quién, a llamame fíu, s' atreve?
               Nin fíu soi nin pas caltengo;
               la calamidá ruempe
               los llazos de la vida y la muerte
               que de mios rivales quiero:
               ¡Ai, Zulima; reina lloba!
             ¡Ai de ti, perru de Rodrigo!.
MARTÍN: ¡Desgaciáu! ¿Qué pretendes?
DIEGO: Col crime, desañiciar otru crime.
              De Sabel la vida me separta,
               ¡qu' amortezca!.
MARTÍN: ¡Pero Diego!...
DIEGO: ¡Nun hai pero!
               ¡Palmará!
MARTÍN: ¡ Yo nun lo creyo!
DIEGO: ¡Ya lo verás!
                Sedrá bien ceo.
                ¡Malditu seya' l mio nome
                si el sangre d' esi coín
                yo nun vierto!.
MARTÍN: Mira que ye poderosu...
DIEGO: Y yo mui ardigosu.
MARTÍN: Al rodiu trai mil parientes...
DIEGO: Y yo aprétome los dientes.
MARTÍN: ¿Y el sacramentu
                  nun te merez un respetu?
DIEGO: ¿Respetar un sacrilexu?...
MARTÍN: Delantre de Dios se iguó.
DIEGO: Desiguarálu Dios mesmo.
MARTÍN: ¡ Dios nos cueya confesaos!
DIEGO. Sí.. Pero sobre tou a ellos.
                       (Sal escopetáu, echando mano a la espada).

MÚSICA:_____. T E L Ó N (Fin del ACTU TERCERU)


                ACTU - CUARTU (IV)
Casa de Don Rodrigo. Cuartu de Dª Sabel. Dos puertes
a manzorga del espectador: Otra nel fondu, tres d'una cortina que se cuerre. Una ventana ensin rexa a mandrecha. Nueche. Lluces nel cuartu.

A – IV … E – I
Don Pedru y don Martín.
D.PEDRU: Yá aselare'l voceríu;
                    yá asosegare' l pueblu.
                    Zaén, ente rexes queda
                   colos otros bandoleros.
                   Milagru foi' l salvavos; (Apunta pa D. Martín col índiz)
                   munchu mayor que prindalos.
                  (Sopelexa' l puñu col deu gordu apuntando al cielu)
D.MARTÍN: Y a poques más nin los prinden,
                     de nun llegar tan a tiempu
                     de moros una reciella
                     que venía de Valencia
                     p' agasayar al fíu nuesu. (Apunta cola mano al so pechu)
                     ¡Munchos regalos traxeron!
                 Mas...
                    ¿Pa qué los quier, el probín,
                     si d' ellos nun saca provechu?
                     ¡Que Dios funda
                     al que la culpa tien!
D.PEDRU: Fadrálo, ho; fadrálo.
                   Pero....
                   Enantes tenemos que dir
                   los dos al ayuntamientu
                   onde yá deben de tar
                   los xueces cono mio xenru.
                   ¿Qué vos paez, don Martín,
                     si pautamos un acuerdu?
MARTÍN: Usté dirá,
                  a escuchalu toi dispuestu.
D.PEDRU: Pos verá...
                   A Zulima, reina mora,
                   nós tenemos ehí dientro. (Apunta pal fondu' l decoráu).
MARTÍN: Los mesmos moros
                  me lo dixeron.
D.PEDRU: Cuando presa la trayíen, rodeada
                   por bandíos de Zaèn,
                   el pueblu, asolliviáu, quixo matala.
                   Del barullu fuxe bien,
                   salta y, nun santiamén,
                   endílgasemos pela puerta en casa.
MARTÍN: Confesái....
                  Salvóla Rodrigo.
D.PEDRU: Nun lo confieso,
                   vilo.
MARTÍN: Nun se trata d' un mal fechu,
                  cargu me faigo.
                  Dempués de too,
                  de nun ser por esa mora
                  cola so fía nun hai boda...
D.PEDRU: Decátome del so resentimientu,
                   bien lu comprendo. Pero... (Pon-y la mano nel costazu)
                   Anque n'otru tiempu fuere' l so enemigu
                    güei, el so favor bien lu preciso.
MARTÍN: Equí me tenéis, don Pedru.
D.PEDRU: Encúmavos vuesa prestancia. (Abángase como finxu de respetu)
                    Quiero dicivos... (Esmolecíu)
                     Qu' esta muyer
                     ta poniéndome n' apuros.
                    Otra vegada
                     vien demandada por esos moros .
                     A igualo, nun acierto cómo.
MARTÍN: Y mentanto' l xuez
                  desenguedella l' entuertu, tenemos
                  la casa sitiada por sarracenos...
D.PEDRU: Equilicuá,
                   namái pretendo
                   qu' ente los dos
                   a Teruel llibremos.
MARTIN: Nun tengo otru pruyimientu.
                  ¿Sabéis vós cómo facelo?.
D.PEDRU: Pensemos...
                   Si na xunta de la villa
                   refugamos, pos debemos,
                   apurri-yos la sultana a los moros,
                   quedaremos, pa col emir de Valencia,
                    enemigos pa los restos.
                   Munchu dañu pue facemos.......

MARTÍN: ¿Más que' l que yá recibiemos
                  de la reina valenciana?
D.PEDRU: Vamos ver, ho;
                    nun dexa de ser muyer
                    y nosotros
                    caballeros y cristianos.
MARTÍN: Neso s' enfotare ella
                  pa colase nesta casa.
D.PEDRU: ¿Y qué tal …
                  Si nos facemos los fatos
                  y la dexamos colar?...
MARTÍN: ¡Que' l compromisu refugáu ta!..
                  Mui inxeniosu, don Pedru. (Pon-y la mano en costazu)
                  Venga, nun cabilguemos más;
                  vamos ponemos a ello.
                  Anque Dios l' esfuerciu sabe (Tórnase clamiando)
                  que me cuesta nun vengame.
D.PEDRU: Entós, buscái darréu un pretextu
                    p' apartalos d' esta casa;
                    de xuru qu’a vós-y faen casu.
MARTÍN: Teamos enfotaos nello.
                   Bueno,
                   ya que la mano espurro
                   a ún de mios enemigos,
                   deámosla tamién al otru.
                   Asina que-y encamiento
                   poner al dueñu esta casa
                   sollerte pa col mio fíu;
                   como llocu anda tres d'elli
                   pa onde lu pille, fundilu.
                   Yo tengo dir a buscalu
                   güei, esta mesma nueche,
                   p' alloñalu d' estes tierres;
                   onde los dos vivamos
                   morriendo con estes penes.
         (Sal pela puerta la manzorga. La más averá al públicu).

PEDRU: ¡Adiós, probe inxeme!
               ¿Y qué pasará con nós
                 cuando Sabel s' entere
                 de too lo qu' asocedió?
                 ¡Armarános la de Dios!. (Refugando cola tiesta)

A – IV … E – II
Don Pedru + Teresa, qu' aporta.
TERESA: (Yá dientro. Esprecetada dafechu)
                   ¡Socorru! ¡ Auxiliu!
                   ¡Que me vienen escorriendo!
D.PEDRU: ¡Teresa! ¿Qué pasa?
                  ¿Qué te ta asocediendo?
TERESA: Les ánimes de l'infiernu.....(Escuéndese tres D. Pedru, escucando)
                ¿Nun les habrá equí dientro?
PEDRU: Asélate un momentín, muyer;
                ¿nun ves qué tas con don Pedru? (Tórnase y agárrala pelos brazos).
                Cúntamelo too, a ver...
TERESA: Muerta de llercia vengo... ( Resollando )
                 Unvióme mio Sabel
                 a buscar a la señora
                 a la casa del enfermu;
                 la verdá, nun sé por qué
                 n’aquella maldita hora
                 mandó tal desplazamientu…
                 El casu ye que yo vi,
                 al dar la vuelta al requexu....
                 ¡Xesús! Entá' l sustu caltengo...
D.PEDRU: ¿Qué viste, né? . ¡Di! .
TERESA:  Una pantasma, un espectru...
                   ¡Igualitu que don Diego!
D.PEDRU: ¡Calla! ¡Que nun t' oiga Sabel!
                   Ye que Marsilla vieno.
TERESA:    Marsilla.... ¿Don Diego?
D.PEDRU: Ta equí mesmo, en Teruel.
TERESA:   Mas ella nun pue sabelo.... (Entrugando y afitando al mesmu tiempu)
D.PEDRU: Tu mesma lo tas diciendo...
TERESA: De xuru...
                 ¿que'l rapaz esi ta vivu?
D.PEDRU: Viviegu...y rabotiando.
TERESA: Otru enguedellu más grande;
                   yá tarrezo lo peor.
D.PEDRU: ¿Qué ye, ho?
                   ¿ De daqué tienes tu ñicios?
TERESA: Añicios non, terror.
D.PEDRU: ¿Entós?
TERESA: Nun m' atrevo a atestonalo..... (Axorizada tou' l tiempu)
                  Igual ye' l mieu, vive Dios;
                  mas que pa min yo vi al muertu
                  cono vivu de pendón.
D.PEDRU: ¡Qué dices!
TERESA: Lo qu'oyís.
                 Trayíalu prindáu pol brazu
                 talo si fuere un felpeyu.
D.PEDRU: ¿ Pa ónde lu llevaba presu?
TERESA:  Paecióme, nun faiga casu, ...
                 <CAMÍN DEL CUMAL FONDERU>
D.PEDRU: ¿Y ónde puñetes ta éso?
TERESA:  Nel cementeriu.
D.PEDRU: Mui guapo,
                    asina aforren l'entierru.
TERESA: Inda les voces caltengo
                 no cabero'l coral:
                    -“ Vas a morrer, don Rodrigo” (Enfática).
                    -“Yá lo veremos, chacal”. (Camudando la voz)
                 Tovía toi sin aliendu
                  maxinando la función.
D.PEDRU: ¿Quién ganaría aquel duelu?
TERESA:    De xuru que Diego, ¿non?
D.PEDRU:   Aina yá lo sabremos..¡Colemos! (Entamen a colar)




A – IV … E – III
D.Pedru + Teresa + Sabel, qu' entra pela manzorga.
SABEL:    ¡Papi!       (Abrázase a elli)
D.PEDRU: ¿Llegasti?
                    Nós, tábemos colando.
                    ¿Un ratín pues esperamos?
                     Taremos equí bien ceo
                     to maríu, to madre y yo. (Salen Teresa y donPedro)
                     Nun tardaremos, non.
SABEL: (Ablucada, encueye los costazos )
               Nun albidrio acolumbrar
               lo que ta pasando equí.
               ¿Mio padre déxame sola
               cuando, con tantu secretu,
               un moru quier falame a min?... (Avérase a la segunda puerta)
               ¡Yá vien!
               ¡Xesús! ¡Diome un resquildu!. (Da-y un respigu)


A – IV … E – IV
Doña Sabel + Abel
ABEL: Tu qu' encumes, fiel cristiana,
             una enquivocada llei
            ¿podíes echame una gabita
            en nome de Valencia' l rei?.
SABEL. ¿Una andecha... musulmana?
ABEL: Ente nós, una ayudina .... (Zalameru)
SABEL: Seique un casu de xusticia...
ABEL: De xuru que ya sabéis
            que Zulima, la sultana,
             la infiel costiella del rei,
             tendrá que ser castigada
             pos a Diego-y tevo... llei;
             por usar donda pallabra.
SABEL: ¿Cómo vós vos atrevéis
              a dicir que la sultana
               bebiere los vientos por él? 
ABEL: Ansí foi...
             Mas elli caltévose firme,
              lo que-y premiare' l muley.
SABEL: ¿Premiare, dicís,
                a da-y capirote cruel?.
ABEL: Ye qu’entá tu nun lu viesti
              llegar, como yo, a Teruel.
SABEL: ¿Que ta en so casa, el mio Diego?.
                  ¡Tu tas tomándome' l pelu!
ABEL: Si nun lo crees
             entruga a la xente' l pueblu.
SABEL: Nun pue ser....
               Dalgo asina ,
               tenía que tar esplayao...
ABEL: ¿Y nun camentasti acasu
            que si nun te lo dixeren
             tendríen motivos sobraos?
SABEL: Tien xacíu, mas...
               ¿Por qué me lo cuentes tu?.
ABEL: Porque tas,
             según mios entendederes,
             corriendo riesgu pergrande .
SABEL: Dempués de quedar sin Diegu
              ¿dalgo peor pue pasame ?.
ABEL: Tu congoxa nun caltienes
             anque, p' andar roceana,
             daqué farda pues tener.
             ¿Sabes yá que la sultana
             tien abeyugu en to casa..?.
SABEL: ¿Quiés cuntame lo que pasa?
ABEL: Pasa que la sultana
             espetótela hasta atrás.
              Enxamás foi cortexada
              nin por Diego, nin por naide;
              a bona vas, parte...
              Bien por cierto, fo al revés ;
              ella foi, la que los texos-y echare .
             Como nun-y fixo casu,
             nin pudo llevalu al güertu,
             discurrió esti enguedeyu
             pa cobrá-y el so resabiu.
            ¡Y bien caru lu pagó!.
            Sabemos, per otra parte,
            que' l to queríu don Diego
            en Valencia al rei salvare
            de les manes d' un bederre
            qu' en so contra conxurare.
            Y l' emir-y lo premiare
            con ayalgues, con honor...
              Encumólu a lo más alto
           y pequí lu empobinó.
          Enteróse la sultana
          y tres d' elli arremetió.
         Con una reciella moros
         pel camín lu atrapilló
          y ...¡bien torniaes que les pasó!….
                          (Asonsañando)
          Atopamos , la llaceria,
          amarrada a un arbolón;
          nin siquier yá sollutaba,
         un home nun yera, non.
SABEL: ¿Sabes yá si espoxigó?.
              Un pocu resquildu tengo.
ABEL: Eso sabrémoslo ceo.
             Pero lo primero, agora,
             ye que salves el pelleyu;
            qu' a salvu punxo a la mora
            Rodrigo, de to pá’l xenru.
           Cúrate  del so cuchiellu;
           si a Diego enfiló en Valencia
            a ti, táyate'l pescuezu.
SABEL: Agradézcote l’avisu
               pero escapa de mio vista;
               nun aproveches l' abeyugu
               pa perde-y a ella la pista.
               Por ella perdí a Marsilla
               si la mates, ¡qué consuelu!.
               Vamos a ver, sarracenu,
               ¿qué castigu se-y pondrá?
ABEL: Una foguerina ingrienta
             y esi amor s' afogará.
SABEL: ¡Esi amor!..¡ Tan emigrante!
               ¡Pero amor! (Resignada)
ABEL: ¿Farda ye esa bastante?
SABEL: ¿Y el mio amante (Dubitatible)
               merez tanto?
               Nun sé yo....
               Namás velu
              querelu abondo debió.
               ¿Y yo.?... (Pensatible)
              ¡Ai, non!
              Voi da-y un castigu mayor:
               El coral fendióme ella, yo
               voi regala-y el perdón. (Sal Sabel)

A – IV … E – V
Abel solu.
ABEL: Nun hai otra qu' humildase.
                      ( Resignáu, al empar qu' almirador)
              ¡Cristianos!
             Hai que ver con esta xente…
              Faen coses qu'en xusticia son
              bien propies de los creyentes.
                ¡Ai, hermanos! Y yo
              vaya ocasión que perdiere
              pa quedar como un señor...
             Por min, dexaba esti affaire
             escaecíu nun caxón,
              si nun fuere que' l bederre
             del emir lo encamentó.
             Asina que nun hai otra
             qu' achantar, ¡Alá ye Dios! (Sal).

A – IV … E – VI
Diego solu.
DIEGO: (Ta perfuera l'escenariu . Asomáu al ventanu ).
              Un ventanu, xardinos,
              pero ella...
              ¿Ónde tas, Sabel del alma?
        (Entra pel ventanu a la escena. Da vueltes al falar).
             Güei va yá pa siete díes
              qu'en Valencia,
             el mio sangre gorgolaba.
             Na cama, ciegu firides,
             caltenía
            que nada nun m' importaba.
            Ceo sanaba....
             Caballeros ya emires
             me dicíen
             qu'a Teruel m' enveredaban.
            ¡Adiós a les angusties!
            ¡Qué allegría
            de vete, Sabel del alma!.

                A Teruel llegué a les seis,
            ¿y qué oyía?...
            Les risotaes del Azagra
            turbiáronme'l día. (Zarra los puños)
           ¡Qué ganes de da-y matarile
y sentir
             el clamíu la so cadarma!...
(Pausa)
            El tiempu abondo rinde...
            ¡Qué ansia
            de vete, Sabel del alma!.
            Nun sé lo que me pasa....
(Arranáu,Diego, aperta les manes escontra' l pechu y empobínase hacia' l ventanu, al requexu).

A – IV … E – VII
Cierta escuridá n'escena. Doña Sabel, al entrar nun ve a Diego nel requexu.
SABEL: ¡Qué descansu!
               De mio rival, al fin,
               encárgase mio madre.
DIEGO: ¡Cielu santu! (Llevántase. Taba sentáu)
SABEL: ¡Elli ta equí! (Al públicu)
DIEGO: ¡Paecióme ella! (Al públicu)
SABEL: ¡Diego Marsilla! (Tienlu enfrente)
DIEGO: ¡ Gayola mía!. (Elli da un pasu como pa …. refúgalu dando un arrodiu).
SABEL: ¿Pero cómo vos arriesgáis
               a poner equí los pies?
              ¿Viote daquién entrar?
              ¿A qué vinisti, pardiez?
              Meyor qu' entames colar...
DIEGO:  Con qué recibimientu
               acabes de festeyame,
               pensé que'l to pruyimientu
               yera, que t' adorare.
               Yo, no que a mio parte cinca,
               nun tengo dengún reparu
              en dicite la bayura
              de coses que traigo en papu:
              Nunca te viere tan guapa,
              tan fermosa, tan galana...
              Cuesta caltener la calma
              güeyándote, llambiona ayalga.
              Lo qu'esmolecíu me trai ye
              la fargatada de xoyes
              qu' aporties enriba tuyo.
              Dígote con tol enfotu
              que falta denguna te faen;
              más anxelical paeces
              cuantos menos perifillos traes.
SABEL: (Aparte)
                  Esvaria'l probitín!
                 Nun algama acolumbrar
                 lo qu'amuesen estos trapos. (Sopelexa vistíu y collares)
                    (A elli
                    Pero home, ¿nun te dacates
                que pa requilorios nun tamos?.
DIEGO: Malaya la realidá
              que'l to atueldu sopelexa;
               llegué tarde, yá lo sé
               que col otru tas casada.
               Por eso toi yo n' ayén.
SABEL: De bilordios la tiesta m' enllenaron.
               Yo creyílos,
                yeren falsos
               al dicir que te mataron, ¡lladinos!,
               y nel catre cola otra t'afayaron.
DIEGO: ¡Espantible llevantu!
               Si dende'l ñiciu
               la to alma y la mía fueren una,
               la to vida y la mía un mesmu aldu,
               ¿cómo pue ser creyible, Señor,
               que na sique de xente d'altor
               puea inxertase pensamientu talu?.
SABEL: Pos asina foi;
              foi un fallu.
DIEGO: Sabel,
              nun pretendo andar ranciando,
             ¿pa qué?.
             Pero yo escaeceme nun pueo
             cuando na cabera nueche
             me fixisti'l to Romeo.
              ¿Recuerdes qué prometisti?:
              ”O pa tí, o pal Señor”- dixisti.
              “O mía, o pa Dios”- arrepostié yo.
             Nin pa min, nin pa dios;
             toa pa esi xostrón;
            eso foi lo que pasó.
            ¿Cuál pudiere ser la farda
            d'esta espantible mudanza?.
            Tul día camentando toi....
SABEL: Farda hai,
               clamiando voi.
               Bien quixere yo
               podétela aclariar...
              Ye más fuerte que nós,
               y que l' amor,
               ye la verdá.
DIEGO: Cúntamelo too.
               Nun pueo más.
SABEL: Nun pues sabelo,
               non.
DIEGO: Di la verdá, 
               di.
SABEL: Non
DIEGO: Toa.
SABEL: Nada.
               Nel mio llugar, tu
               tamién xunciríes al xugu.
DIEGO: Yo non, Sabel; non.
              Diego refugar supo (Clamiando; ensin amirala)
              la mano abierta de Zulima, reina (Sopelexa bien la mano abierta).
              que-y zarrò la puerta de la vida
              porque'l so coral nun tuvo.
              Y tu, la tuya viendes ; (Agora tórnase pa ella)
              que la verdá me calles.
SABEL: ¡Dios, qué dilema! (Aparte)
DIEGO: Pide disculpa.
SABEL: (Aparte) ¿Qué-y digo?
               ¿Confiéso-y que yo cargo cola farda?
               ¡Que pa nada culpa nun tengo! ....
               ¡Que nun soi falsa!....
                        (A elli)
               ¡Perdóname, Diego! (Entaina a clamiar. Ponse de rodiyes coles
                                                     manes suplicantes).
DIEGO: ¡Qué faes, amor míu!
               ¡Llevanta! (Pon rodía en tierra).
               Soi yo'l que pon el llabiu
               ande tu la planta. (Agárrala de les manes ya úpala).
                  Bien me decato
                qu'esos clamíos nun son d' arrepentida;
                son d' amor, llama prendida
                que'l tiempu nun retraxo;
                talo'l de mio. (Pon la mano nel coral)
                  ¿Sí o non?,
                Dímelo confiada,
                nello caltengo la vida.
SABEL: ¿Una orde mía
               aceutar prometes?
DIEGO: ¡Ingrata!...
              ¿Dalguna vegada
               a tos requilorios ñeguéme?.
SABEL: Si quies saber, xura;
               y nun t' esprecetes.
DIEGO: Ta bien, xuro;
               dime eso que camientes.
SABEL: Xuan Diego, xuro:
              “Que tu yes lo que más quiero”. (Pon tol enfotu)
               ¡Ámote!..
                ¡Vete!.
(Crucia les manes sol pechu, darréu estiéndeles).
DIEGO: ¡Destín cruel!
               ¿Al empar la fiel y el miel?
               ¿Mal y bien?
              ¿Amor y estierru?
              ¿Quiciabes creyes que Xuan Diegu
              acostinar nun pue gayola tanta
              qu' has mecéi col vinu l' agua?.
SABEL: Yá ves Marsilla,
               yá nun soi mía,
               yá soi d' Azagra.
               Del so honor fáigome cargu
               con mio virtú ensin tacha.
               Mas Diego, mio amor ye tuyu,
               va selo siempre;
               pero promete, faceme
lliberta tuya
nun reguilete.
DIEGO: ¡Ai, non, para!
               Nun sigas, ¡ basta!.
               ¿Quies que te dexe?
               Ta bien, paga
               con un tienru besu tuyu, les penes
               que caltuvi en seis años d' esperanza.
(Empobínase a ella p'abrazala)

SABEL: (Llánta-y les dos manes nel pechu pa tornalu)
               ¡Quietu, Marsilla!
               Yá nun soi llibre,
               yá soi esclava.
DIEGO: Entós, como una hermana.
(Inténtalo de nuevo, sele. Páralu)

SABEL: Nin munchu menos, ¡para!,
               yo quiero ser amada;
              o soi muyer
              o nun soi nada. (Marsilla, a la carga)
              ¡Alto! ¡ Detenèivos! ....O llamo...
DIEGO: ¿A quién, lladina?
               ¿A esi gochu esprecetáu
               que por maríu tienes?
               Esi, nun tornará; nun t' esmolezas.
               Estramuros vuela
               buscando estraos.
               Muerde la tierra
               que'l sangre baña.
SABEL: ¿Cuála, la suya?
DIEGO: Claro; la d' elli.
SABEL: ¿Matástilu, entóncenes?
DIEGO. Por ganes nun quedare.
SABEL: ¿Entós ta vivu?
DIEGO: Y yo llocu,
               por dexálu colar tan campante
               cuando lu tenía a puntu
               pa da-y el remate. (Pausina pa dase una vuelta)
               ¡Malaya l' home
               que virtús sema
               y torgues recueye!.
                  A ser cruel
              to crueldá m' arreya
              y menester ye
              qu' en ti remane.
SABEL: ¡Non, Señor, non!
              Yá ye bastante.
DIEGO: Tranquila, Sabel,
               trátase de salvate.
               ¿Sabes qué me dixo'l
              fríngole que defendes?:
                “Ganástime,
               mas caro va salite'l sangre mío”.
SABEL: Lo que dixo nun pescancio...
DIEGO: “Vengaréme nos tres, arrepostió:
                En don Pedru, la fía y la muyer.
                Les cartes guardo”.
SABEL: ¡Les cartes non!
DIEGO: ¿Qué cartes son?
SABEL: ¡La mio perdición!. (Clamiando al cielu)..
               ¿Ónde quedare' l mio home?
(Empobínase a Diegu)
               Preciso ye que lu auxilie;
              quiciabes puea caltener so allorie. (Arranada)
DIEGO: ¡Dios santu!.
               ¡Ésta ye la que m'amaba!....(Irónicu. Ensin mirala)
SABEL: ¡Descastráu!
               ¿Con so mesma pasión ciega
               condergues a la muyer
               del vengatible Azagra?
              ¡Tarrézote!. (Sal)

A – IV … E – VIII
Diego + Voces
DIEGO: ¡Qué espantu!
              Nun hai engañu,
              ella lo dixo.
              Finó l' amor,
              ella lo quixo.
              Cuspió'l velenu que mios coraes royera.
              A min,
              que con ella, por ella y pa ella
              viví.
     (Pausa)
             ¿Ensin so amor podré alicar?
             Nun soi alendar sin ella... (Ablayáu. Niega cola tiesta )
             Paez que me voi afogar..... (Echa les manes al cuellu. Zarapica)
             Yá toi dando les boquiaes.... (Cai de rodiyes).

VOCES: (Siéntense voces dende dientro. Glayíos)
                ¡Entrái! ¡Arrodiái la casa!
                ¡Que yá ye nuestru!....
                ¡Nuestru va ser, d'esta nun escapa!.

A – IV … E – IX
Sabel + Diego
Entra otra vez Sabel, aforfugada y tremando + Diego, que sigue fendíu.
SABEL: ¡Fuxi, Diego!
               ¡Xente llaino ta entrando!.
DIEGO: Nun pueo... (Afita les rodiyes na tierra. Abangáu dafechu)
VOCES: (Dende dientro. Siéntese xaréu).
               ¡Muerte al cristianu!. ¡Muerte!.
DIEGO: ¡Ven, Caronte!.....¡Embárcame! (Cola voz francía y manes tendíes)
SABEL: ¡Entaina! ¡Llevántate!. (Tira d' elli. Úpalu. Empobínalu a la puerta
                                                        del fondu cuasi arrastru)
                Hai que salvate.
                La mora
                l'agraviu nun perdona.
                 Pero nun sabe que Sabel 
                 ye entá más lloba.

M Ú S I C A :______.
Baxa' l T E L Ó N un ratu; non mui llargu.
Aprovéchase pa llantar un escañu tres la cortina, aú ta pintada una puerta.

A – IV … E – X
Don Pedru + Dª Margarita + Criáu , que yá tán dientro.
+ ABEL, qu' entra escopetáu, perseguíu por + DOS CABALLEROS, cristianos coles espades enristre. Caltiense una llucha a espada. Dos escontra d'ún.

CABALLEROS: ¡Yá lu tenemos!
                             ¡ Por fin ye nuestru!
                              ¡Muerte al infiel!
                              ¡A por elli!
D.PEDRO: (Llevantando los brazos y averándose a ellos)
                   ¡Alto les armes!
ABEL:   ¡Escucháime! (Paren la llucha separtándose un poco)
D.PEDRU: Falái pues.
ABEL:  Turolenses,
              ye bien cierto
              que'l sangre espardí de la sultana;
              nun yera'l mio pruyimientu, obedecía
              órdenes qu' escaecer nun podía;
              l’emir mandaba.
              Zoraida, la mui xostrona,
              a Diego matar quería, a Sabel odiaba;
              la muerte dambos caltenía
              na picalina la daga.
                   (Amuesa'l puñal de Zulima)
              Que Diego mios pallabres atestone,
              nun pue andar lloñe.
D.PEDRU: ¡Bautista, abre esa puerta!. (Al criáu)

ESCENA CABERA
Los mesmos + Sabel.
. El criáu cuerre' l biombu.. Apaez Diego , a la perllonga, nel escañu. Inmóvil. Nesi intre entra Sabel que se llanza enriba so madre.
SABEL: ¡ Madre del alma!.
ABEL: Ehí lu tenéis. (Amuésalu col índiz)
D.PEDRU: ¡Nun gorguta!. (Avérase a elli) .
                   Ta inmóvil...
SABEL: ¡Muertu!
TOOS: ¿Muertu?.
ABEL: Cumplió Zulima la feroz venganza.
SABEL: Nun foi la vengatible mora
               la que finó la vendetta;
               tando yo con elli, quién s' atreviera.
               Foi l'amor,
               que ye la vida,
               quien-y firmó la sentencia:
               “T'atarrezo”, dixi yo;
               él creyólo a ciencia cierta.
               Nesi intre, elli xipó.
MARGA: Por tolos cielos..
SABEL: El cielu, que na vida nos separta,
               xuncirános nuna tumba.
MARGA: ¡Fía! (Abrázala ).
SABEL: ¡Diego, vida mía! (Suéltase de so madre)
               Ta aproveciendo
                pa qu’a so vera amiye. 
                 (Empobínase a elli. Nun algama. Tórnenla los pas).

MARGA: ¡Sabel! ¡Sabel!   (Abrázala per detrás)
D.PEDRU: ¡Sabelina! (Xúncese tamién a elles)
SABEL: Amor,
               perdona' l mio desdexu.
               Yo t' adorare,
               nun supi caltenete.
              Tuya soi, yá lo fuere;
              el mio espíritu
              tres del tuyu nalare.

Desenguedéyase de los pas. Llánzase sol amante. Da-y un bálamu. Cai ensin aliendu delantre Diego, colos brazos abiertos, pero malpenes algama a rozalu.......Namái’ l so espíritu.
Nesi intre sal esnalando una palomba blanca per detrás de la talamera Diego. Entovía’l públicu nun salió del so ablucamientu cuando, de sutrucu, xurde otru palombu …. ¿Xunciránse nel cielu?
Va baxando'l TELÓN pasu ente pasu.

M Ú S I C A : Qué guapa ye la Música de Tomás Bretón, si se pudiera poner ... 

              Fin de <Los  AMANTES  de   TERUEL >

                                                              ********************
ESTIMANCES:


Mural de Jorge Gay - <El amor nuevo> - nel Mausoléu Los Amantes de Teruel (Flickr)
. A Juan Eugenio Hartzenbusch, por <Los Amantes de Teruel> y tola so obra.
. A la Wikipedia pola bayurosa información que nos aporta cada día asina como a estos otros: A la páxina web del Ayuntamientu de Teruel, <arteguías.com> , <teruel.portaldetuciudad.com>, <aragón mudejar.com>,  <buscabiografías.com>, <heraldo.es>, <aragóndigital.es>, <tripavisor.es>.
. Tuvi ferregüeyando dellos vídeos de You tube al rodiu Los Amantes cola música de Tomás Bretón
. A bayura del blogs onde alcontramos les semeyes que nos van a prestar mentanto nun faigamos la VISITA a la rodena capital turolense: <esenciadepueplo.com>, <unpaíspararecorrérselo>, <elperiódicodearagón.com>, <quéverenelmundo.com>, <diariodelviajero.com>, <Bykofoto/ A.García>, <wikiwand.com>, <Dreamstimes>, <avempace.com>, <Shutterstock>, <El caminodelCid>, <pequevisitas.com>, <portaldetuciudad.com>, <Diego Delso- photos-Wikimedia>, <alamy stock photo>, <turismoteruel.com>, <mis museos.net>, .... De xuru que foron más, pero yá nun m'alcuerdo. Bueno, y a Goya, que me prestó un par de cuadros pa meteme nel ambiente de la dómina decimonónica na que vivió esti autor de <Los Amantes>.