martes, 5 de septiembre de 2017

y Camìn Aniciáticu [8]:Vioño - Viodo

                    y CAMÌN ANICIÁTICU [8]: VIOÑO - VIODO

   Y llegamos a lo cabero'l Camìn.... El Camìn Aniciáticu de Niria algama'l final que nun ye otro que'l principiu de daqué.

     <<  Andábemos escasos de lluz y la fueya les plantes del camín, tovía moyao, y les rames de los árboles coritos adoptaben énte min figures diverses  y los primeros rayos del sol dáben-yos vida nuevo y les gotes d'agua, qu'entá se calteníen, de mano brillaben y darréu desapovisaben nun vapor trémbole y yera talo si l'agua fuere tresformando en lluz >>

             Tamos cerca. Yá tenemos noticies de que l'alfareru Rigio y la so fía Niria teníen parientes en Viodo.    


El final del Camìn. Un llugar onde'l cielu ensama cola tierra.
Cuido que te petez venir....
 
         << - El mio tíu Gelado, el ferreru, tien un pariente que de mui neñu tevo al serviciu d'un alfareru portugués-
               - ¡Ixuxú, son ellos!
          Punxéronse toos tan contentos y montaron tal algaravía que bien paecía los tuviéremos alcontrao. Yo nun les traía toes conmigo...
              - Nun vos esmolezcáis, señor Melendo. En cuantes que risque l'alba colamos darréu; en cuatro galmiaes tamos en Viodo >>

La triba preparando la cabera caminada.
Salimos dende < Bar Peláez > (Vioño)
        Los nuesos mocinos ven el final del tunel  tres trés díes d'agua, d'angusties  y d'esperanza. Una vida nueva amuesa pa ellos. La felicidá de los habitantes del señoríu de Cenera va depender enforma de la dicha  del señor Melendo: <EL QUE LO ABANDONÓ TOO PA TENELO TOO>.

        Nós tamos percontentos por algamar a la mar - ponte máxica de la esperanza -  depués de tantos díes de caminada y de tantos díes d'enquiz p'alcontrar los caminos afayaizos.              Atrás dexamos palacios, ilesies, casones perguapes, horros y paneres... Travesamos ríos, pontes y pantanos y chisbamos per cueves kárstiques p'apreciar el pasu inapellable del tiempu.  Caleyamos per pandos, siendes emprunes y  tierres enllamuérgaes tres degolar delles collaes que nos salieron al pasu ... Salvamos la capital del Reinu per aciu d'una xubidoria mecánica darréu facer un amigu duendu que se caltien nel tiempu y fuimos testigos nel Partenón del Narancius del glamour prerrománicu ramirense. Caminamos, en fin, coles alforxes siempres llaraes de pallabres qu'arramar o d'histories que cargar porque el Camìn de Niria 'l ye'l camín aniciáticu del amor y de la sabiduría < qu'entre dambes hai un camín mui curtiu d'ida y vuelta>. 


-¡Eh,eh! ¿En qué tas pensando, ne?
¿Quies llargate en caballu?
¡Nin se t'ocurra!
Los pelegrinos vamos a pata.

         Pa que la nuesa gayola sía más grande esta vegada - la cabera - llevamos compañía. Ensiguida lo veréis. Bien ceo amosarán les barbes, digo los Berbes.
        El casu ye que'l últimu día los nuesos mocinos quedaren a dormir nel monesteriu y nós apalancamos delantre la ilesia de Sanestébanu de Vioño. Lo normar sedría que güei entamáremos dende equí pero preferimos dexar el coche delantre'l <Bar Peláez>, queda más protexíu y amás ye un sitiu afayaizu  pa venir celebrar el FINAL del CAMÍN. La verdá ye que fuimos con dos coches y dexamos ún en Viodo, pa la vuelta, y l'otru en Vioño. Son unos once kilómetros p'algamar a Viodo y trés más si nos averamos al Cabu Peñes. En plan de broma yá tenemos fechos unos  < 92 kilómetros > dende que salimos de Cenera. Con estos once sedrán 103, plus ou moins.

Entamamos la caminada per aciu d'un ponticu del Ríu Vioño.
Somos una banda con dos mascotes.
 Rei y Canelo nun quieren perder el final de fiesta:
- ¡Queremos ver la mar! ¡Guau!¡Guau!
      Ta un día caldiu y soleyeru, preciosu. Pa tomar la espuela nun alcuentres otru asemeyáu, paez que lu buscamos col candil. Tres afatanos pa la ocasión y revisar les mochiles, por si faltaba daqué, echamos a andar doblando la esquina del bar per una caleyina engalanada d'azur. Unos coríos, ayenos al nuesu destín, antroxaben embaxo la cucia ponte que cruciaba'l Regatu de Vioño. Ésto  nun podía entamar meyor.

Guapa Casería nel Barriu La Pedrera.
       Per aciu'l ponticu de madera cruciamos la pradera que llenda cola carretera xeneral (GO-10) nel barriu La Pedrera y que pue llevanos a Manzaneda, pero nun ye'l casu. Al curtu d'hora, tres una sele xubida, tornamos a baxar otra vuelta en busca del Ríu. De sutrucu, a la otra oriella, y fuera l'algame les riaes, acolumbramos  una casona: el Palaciu de la Ponte.  Yá falamos d'elli na estaya anterior pero vamos refrescalo:



Averando al Palaciu La Ponte.
Estos son capaces de pidir agospiu. 


     [  La Casona-Palaciu de La Ponte pertenez a la célebre familia García-Pumarino, que tamién edificaron la casa Llano-Ponte d'Avilés, tres facer fortuna nel Perú. Una quintana con tierres importantes, casona-palaciu, panera, cuadres y una capiya del XVIII dedicada a Santa Rosa de Lima, como nun podía ser d'otra miente.
       Don Rodrigo García-Pumarino, natural del pueblu vecín de Manzaneda,  embarcó pal Perú con quince años. Dedicóse a los negocios navales onde fexo perres abondo. Tornó pa la tierrina y  mercó tierres en Vioño onde edificó esta Casa de La Ponte, amás del citáu palaciu de Llano-Ponte na capital del alfoz: Avilés (tiempu depués abellugó'l Cine "Marta y María"].          

       Abandonamos la carretera que va al románicu de San Xurde de Manzaneda y tiramos a mandrecha, camín de La Ponte. Tomamos semeyes de la casona, la ponte, el ríu y del remocicáu llavaderu y fuimos ascendiendo hasta la ilesia parroquial; si, esa que quiximos  altrucar  con un monesteriu (yo ye que nun soi ver otra cosa), cola badía onde anueitaren los nuesos mocinos.

Pelegrinando tres les buelgues d'Alfonso'l Castu.
¡Nun sois naide!
           [La Ilesia de Sanestébanu de Vioño ta documentada nel sieglu XV . Nel añu 905 - mandaba Alfonso III - apruz la primera vez como donación d'Alfonso el Castu a la Ilesia de San Salvador d'Uviéu. Más tardeXIV,  apaez nel censu parroquial de Gutierre de Toledo: Sancto Estevan de Bionno.
         Tien  planta en forma de cruz llatina y un pórticu cubiertu, a dos agües, sobro arcos de mediu puntu. L'ábside ye cuadrangular y mui bultable asina como la espadaña de dos güeyos. ]

- ¿Y si entramos nel Tunel del tiempu?
- ¿Creyéis que nesi tunel podré sintonizar 
a Sweet California? 

         Salimos de l'antoxana la ilesia y , al llegar al cruce, tiramos a manzorga per una carreterina asfalcada (GO-9), con tráficu escasu, pa dir ascendiendo a Susacasa. Too va ser hasta'l final, por embargu, un xube y baxa, un tobogán d'asfaltu, una sierpe buxa retorcigañándose  ente praos, pinos, ocalitos, toxos, felechos y bayura d'árboles llariegos que llenden dellos barrios diseminaos per aquella pradera verde que nos ha llevar dica'l mar.


         Tamos pasando pel Barriu <L'Escayal>  onde la carretera pica un poco. Vamos ferregüeyando l'entornu. Llámanos l'atención una casona grana con ampliu aparcaeru y una palmera pergrande que ta cerca la carretera Luanco: <La Casa'l Molín> , un restaurante mui célebre. Y bien cerca, na fondiega, una quintana con casa-corredor mui llamativa.
         Enseguida entramos na zona d'El Ruego onde predomina l'ocalital no qu'antes yera una viesca autóctona de castaños, robles y lloreos, de los que podemos apreciar exemplares per doquier. De xuru los nuesos mocinos lo tuvieren visto; ellos fueren más afortunaos masque nós nun podemos - nin queremos - quexanos, ¿de qué?.

Averándonos a Susacasa
       Pa entrar en Susacasa - parroquia de Nembro-  recíbenos una casona modernizada al traviés d'un arcu trunfal. Como tien de ser. Granible tierra ésta que permitió tan escomanaes cases. A esfrutalo.
En Nembro alcuéntrase la Ilesia de Santa Eulalia (Santolaya), mui asemeyada - sobre todo nos pórticos -  a Sanestébanu de Vioño, a Nuestra Señora de la 0 , San Martín del Cardu y otres de la zona. ¿Tenemos un Estilu Gauzón pa ilesies? . Un día avérome hasta ehí y cuéntovos daqué nun Anexu, ¿val?. Camiéntase que Susacasa foi la primera capital del conceyu Gozón cuando s'emancipó d'Avilés en (1606) y entá se dedicaba la vecindá a la caza de ballenes. Cuando s'acabó'l cetáceu entamóse cola industria conservera. ¿Ónde tan aquelles tantes industries que teníemos n'Asturies? ¿Qué yeremos? ¿Qué somos?... ¿Ónde ta flota de pequeñes y medianes embarcaciones qu'atopábemos en cada puertín d'Asturies?... Tiempos del cai ¿ánde andáis?

Surfeando
(Imax de Wp)

          Al llegar al cruce tiramos a manzorga, camín de Fombona. Yá tenía ganes, la verdá, porque esti nome asoma per cualisquier sitiu de la redolada.
 Un cartelu llámanos l'atención: <Escuela de Surf "Baluverxa">. igual esta afición-yos vien de cuando se facía surf en Bañugues teniendo como tabla una ballena...
     - Coimes, pero si la playa ta a dos kilómetros...
     - Bueno, equí tendrán una base loxística, pa guardar aperios...
     - Amira n'Internet, güei yá nun podemos para más.
     - <www.baluverxa.com>   ye la escuela de suf del Cabu Peñes. Dan clases en Bañugues, Lluanco, Verdiciu y Xagó. (verdiciu@baluverxa.com).Yá investigaremos más.
El casu ye que presta a esgaya contemplar cómo un garapiellu neños intentar salvar les foles deslizando sobro una cenciella tabla.

       Ensiguida vemos una casona solariega importante enantes d'acolumbrar la "Casa rural El Encanto", sitiu mui guapu pa pasar un fin de selmana o unes vaciones tranquiles y cerca de Bañugues, Lluanco y Cabu Peñes, a les que nun tardes cinco minutos llegar  en coche o un cuartu d'hora en bicicleta. Mira si ye guapo esto que vemos otres dos cases-hoteles dedicaes al turismu rural: "Casa'l Gaiteru" y "Funte buena de la Llosa" . Yá sabes...
       Distrayíos aportamos a un cruce de caminos; nel mediu ta el Bar "Les Faraguyes". Paramos a tomar daqué y entrugamos pol camín afayaizu p'algamar a Viodo, bueno pa Bañugues.
        - Ye y nun ye lo mesmo... Vase pelos dos sitios, per Verdiciu y Ferrero si tires de frente pela (GO-9) y si garres a mandrecha das con Cabañes, pases per Xelaz y llegues a Bañugues; depués carretera nacional a Viodo pela (GO-1).
     - Prestábanos pasar por Llumeres.

"Coprinus comatus"
     - Entós a mandrecha pola GO-6. Mui importante: Pa escaecevos de la xeneral al Cabu Peñes, que ye la vuesa direición, en Llumeres baxáis a la playa y per una carreterina ente praos, bordiando los cantiles del mar, llegáis hasta Viodo de la manera más tranquila y prestosa.
     - ¿La famosa mina de Llumeres quédanos de pasu?
     - Si baxáis a la playa, como vos dixi, tenéisla ellí mesmo.
     - Gracies, ye lo que buscábemos. Hasta otru día.

          Y empobinamos pela calmosa carreterina de Cabañes (GO-6). Ensiguida un cruce, pa les Cabañes a manzorga. Qué calma, qué sosiegu, qué verde.... Y de sutrucu...
                                                                 
                                                     ¡¡¡ El  MAR !!!
<El mar. La mar.
El mar. ¡Namás la mar!>
  
        Y viennos n'alcordanza aquel cantarín d'Alberti:

< En suaños la marexada
tírame del coral;
cuido que lu quier llevar>
<  El mar. La mar.
      El mar.  Sólo la mar.  
      ¿Por qué me trajiste, padre, 
       a la ciudad?
       ¿Por qué me desenterraste
       del mar?
       En sueños la marejada
       me tira del corazón; 
       se lo quisiera llevar.
       Padre, ¿por qué me trajiste
      acá?  Gimiendo por ver el mar,
      un marinerito en tierra
      iza al aire este lamento:
      ¡Ay mi blusa marinera;
      siempre me la inflaba el viento
      al divisar la escollera!.
                                                 
         Sentíesmola, arrecendíesmola, suañávesmola..... Pero ye la primera vez que la vemos dende que salimos de Cenera. La mar. El mar.
Y foi asina, de reflundiu, d'escamplía, en seco. Al doblar una llomba y dende la solombra d'una abertura la viesca acolumbramos na llexura  una mancha azur sobro'l tapiz sinople del valle. Una ayalga pa la vista, un baltu pal corazón, una imax pa la retina imposible d'olvidar. El mar.

      " Énte nós estendíen unes praderes amplies, tierres nes que tuvo semao y recoyío la escanda".


         Y vamos baxando un poco. Y amira per onde, nuna casina perguapa aculumbramos nel xardín el blasón del Sporting de Xixón... Sí, esti cursu vamos xugar nel arrabal de la Sequnda; qué vamos facer... Ye namás p'acompañar a los nuesos vecinos d'Uviéu mientres nos recomponemos un poco. Va tiempu que nun esfrutamos d'un derby y yá toca. Nun hai partidu como esti... Nun hai nada, deportivo, que te ponga'l rixu más altu que'l visitar la capital remedando a Abd al Karim:
     - Güei quiero merendar carbayones en <De Blas>.
        << El Sporting de Xixón ye un club de fútbol inventáu al alborecer del sieglu pasáu, por 1905, siendo'l primer Presidente'l mio tocayu don Anselmo López Sánchez, que tamién valía pa entrenador; seique'l primer profesional foi l'austriacu Karl Orth. Anguaño'l presiedente ye'l discutíu Javier Fernández y el capitán el chalaneru Roberto Canella.

Encamentándonos a la Virxe de Peñafrancía (Deva)
col envís que nos dea suerte.
Mañana, güei, xugamos escontra l'Uviéu.
¡PUXA SPORTING!
                Tábemos col envís de buscar una semeya del Sporting, d'abenayá (¿pues apurrime tu una?) cuando.....
          Entrín y non d'espublizar esti post resulta que'l Sporting tien que xugar col Uviéu. ¡Ai, mamina!.
     Como la SANTINA ye de toos fuimos encamentanos a Nuestra Señora de Peñafrancia, que ye nuesa namás.
     Magar el ciñu que-y tenemos a la <Civitax episcopal >:" la mui noble, mui lleal, benemérita, invencible (esto tien arreglu), heróica y buena" ciudá  d'Uviéu....
       <<  Que Dios reparta suerte
        pero que los puntos pa en casa,
               con tol enfotu-ylo pido  
               a la Virxe Peñafrancia >>

                     
          L'Sporting ye un equipu que fai poesía nel tapiz sinople del Molinón - el más antiguu d'España - asitiáu nel Parque Sabel la Católica llevando un uniforme roh.iblancu con pantalón y medies azules.
La historia del Sporting tien un percorríu asemeyáu al paséu que tamos faciendo güei: xube y baxa, xube y baxa... Xugamos en Primera 42 temporaes y en Segunda 44; esta estadística hai qu'iguala darréu, esti cursu. Más p'abaxo enxamás tuviemos.
Yo tuvi la suerte d'acompañar l'equipu nes dos finales de Copa'l Rei que xugamos. Aquellos díes Quini y Xuanito sacaren lo peor de mí. Tamién facía piña cuando ganemos al Milán o al Torino na Copa la UEFA y cuando Ferrero volvía llucu a  Migueli... Y cuando-y metimos 4 al Madrid...  >>

<< -Voi pel <Camìn de Niria>
voi baxando pa Xelaz
al fondu veo  Baniuques
al pie mesmo de la mar.
¿Qué tendrá esta contorna
que m'atrae talo un imán?
¿Sedrá San Xurde d'Eres?
¿Sedrá acasu esti paisax?
¿Podrá'l fierro de Llumeres
 talamente ansí atrapar?
¿ O sedrá la historia d'amor
que ta a puntu d'acabar?
- Igual la rempuesta tienes
si llegues hasta'l final >>
   
   Y ente caseríos, tres salvar una Riega, aportamos al barriu de Cabañes, ún de los cuatro que conformen la parroquia d'Eres (Cabañes, Xelaz, Villanueva y Eres).  Lo normal ye siguir de frente pela GO-6 pa llegar a Xelaz pero sentímonos atrayíos por unes torres asitiaes metanes la llanera.
       Asina que disviamos a mandrecha camín de les atractives torres.
     - ¿Por qué nun vamos golifar un poco? Lluéu tornamos a la xeneral per aquella carreterina.
     - ¿Y por qué non?
     - Mira, esta otra carreterina va pa Nembro, onde...
     - ¡Eh!... Éso pa otru día. Yá veremos l'Albergue y la famosa ilesia.
   
         Dos de los turruxones tan xuntos, son ximielgos; l'otru, blancu, ta mui cerca pero nun fai xuegu con ellos y ye inclusive más bultable.

San Xurde d'Eres
 


        [ San Xurde d'Eres (San Jorge de Heres) ye una parroquia del conceyu de Gozón - Carta Puebla d'Alfonso X - con capital en Lluanco, a tres kilómetros. Ta embaxo la influyencia l'alfoz d'Avilés y el términu municipal del Cabu Peñes ya n'otros tiempos, cuando los nuesos mocinos percorrieren estes tierres, pol Castiellu de Gauzón. ¡Qué ganes tengo que lleguen a conclusiones los espertos n'eses escavaciones! ¡Cuánta historia tien de tener Raices!. Más p'allá d'Alfonso III...Yo toi convencíu que los romanos yá tuvieren ehí un belvedere.
        Tien Eres una ilesia moderna, d'estilu historicista y d'una nave con dos torres ximielgues nel frontispiciu de piedra qu'identifiquen el pueblu dende la llexura. De mano tenía la impresión de tar delantre l'alminar de Hixam invocando a la oración por mor los casquetes con que rematen. Pero tranquilos entá somos cristianos, dos cruces mui fines presiden dambes cúpules. Foi nesta ilesia cuando por mor d'unes igües nel XVIII se diere con una llápida romana que s'esmució misteriosamente, eso sí, darréu ser pintada pol canónigu Carlos González de Posada. ¿Sabes tu ónde ta?...

Ermita de La Lluz

       Quiciabes, falando pelegrinamente, sía más interesante una ermita mui cucia que ta cien metros  más p'allá: La Ermita de la Lluz, asitiada nuna cotariella a la vera la carretera. Una verxa de fierro permite facer un ruegu a la virxe, patrona de la capiella. Equí celébrase un desfile de carroces n'Abril].


    La torre blanca ye una Depuradora que pertenez a la empresa d'agües xestionada por Aquagest.  Al lláu ta l'Asociación del <Club Xuvenil Apolo> y bien cerca la escuelina del pueblu onde impartió maxisteriu la nuesa amiga Lola.
    Tres dar una vuelta al pueblu d'Eiras, como-y llamaben los romanos, comprobamos que yera tamién ricu n'horros y cases rurales, como en tola redolada.  N'Abril, tres la Pascua, celebren los vecinos una Selmana cultural, con teatru, conferencies, conciertos musicales, procesión, desfile de carroces... Son célebres les llectures del Quixote faciendo consonancia con Día del Llibru.
N'Eiras alcontóse una llápida romana nel XVIII qu'esapaecio tiempu depués. Quel dommage! 

< De Cabañes a Xelaz
cuatro pasos nada más >

        Pa esaniciar la señaldá fuimos tomar un vermú a "Casa Ferino", que pa eso ye tocayu de padre. Mira tu per onde vimos pela tele xugar al Sporting. Tábemos perdiendo. Nun ficimos que llegar y ¡gol!, empatamos. ¡Bien! Más contentos tiramos dica Xelaz, per Villanueva.
       Xelaz ye probable venga d'Agelaci.
Félix d'Agelaci yera un noble de la zona que s'enfocicó col Rei - haber hailos...- y foi desterráu teniendo qu'abellugase en tierres vikingues, pa que digan... Yá ves, aquellos bederres ficieren amigos cuando tuvieren per equí... Hailos buenos y malos en tolos llaos. Cuando'l rei lu condonó estableció n'Eiras -Eres - (¿ónde diba dir que meyor tuviera?) y yá d'equí pal cielu.

La ensenada de Bañugues
onde Pedro Picapiedra
venía bañar los bueyes.
(¿Primer poblamientu d'Asturies
yá nel Paleolíticu Antiguu?
       El cielu azul de Bañugues (baniucas= piletes onde fermentaben el pescao los romanos) ye como un imán, atrapa. Pasamos pel llugar de Cerín y tenemos cerca la cruz del campanariu la ilesia, ¿o ye un belvedere? . Yá nos llamare l'atención dende la llenxura, desque enfoquemos el mar, y ye que ta nuna llomba mui bien asitiada. La verdá ye que prometía muncho pero deceicionómos enforma cuando lu tuvimos delantre. La idea paez bona pero queda un poco sosu'l campanariu, como a mediu camín. Una pena porque foi un finxu nel que nos sofitamos desque amosamos la mar. Quitamos la pena nel "Bar Restaurante Peléz" (nun ye'l de Vioño) a ver si l'Sporting ameyoraba aquello... Ye que facía munchu calor, ho...

Les Cases de la Mina
El proteicionismu de Duro Felguera
 
       Tamos nel barriu del Monte, na zona La Quintana. Un vecín que nos vio d'aquelles maneres salió a saludanos:.
     - ¿D'ónde venís?
     - De Xixón. Aparquemos en Susacasa y vamos camín de Viodo.
     - Pos mira, caláis a la xeneral y tornáis a manzorga. Al baxar veréis una Área recreativa, enriba la playa Llumeres. Lluéu baxar y xubir hasta Viodo.
     - ¿Hai manera d'escaecer la carretera xeneral del Cabu Peñes?
    - Podéis dir per Ferrero. Per equí detrás.
    - Ye que queremos pasar pela mina fierro.
    - ¡Ah!, entós xeneral, nun vos queda otra. Tien munchu tráficu y hai un cachu ensin cera, pero nun ye muncho.
    - Gracies, tendremos curiao. Esto que-y digo, ho... Les Cases de Mina ¿pue dicinos ónde tán?
    - Ehí mesmo, al par de la xeneral. Si vos asomáis pente la ilesia veisles perbién.
    - Gracies otra vuelta. Vamos echar una güeyada.
    - Esto que vos digo... Si baxáis al puertu la mina podéis xubir per una caleyina ensel  hasta algamar a Viodo. Pa vosotros ideal, con esa pinta pelegrinos que tenéis...
    - Gracies, señor, ye lo que somos, pelegrinos nel <Camìn de Niria>.
    - Por eso me caíeis bien, nun veis que yo trabayé trenta años en Xixón, d'eletricista nel Musel. Tenía un xefe, Xuaquín, de lo meyor...
          [ Les Cases de la Mina son un bloque de 64 viviendes construyíes por Duro Felguera pa los obreros de la Mina LLumeres mientres la dómina del Proteicionismu. Había que curiar los mineros; Llumeres llegó a producir el 40 % del fierro asturiano. Peslló en 1967. Lo que fuimos y lo que somos. ¿Sedremos quién a reinventanos?]

<ANAMORFOSIS>, monumentu a la mina y el mar;
 engalanando los "Apartamentos de Bañugues"
(  Maneiro Paredes )
          Tres compartir con nós tola vida llaboral arreamos a la cata la mina. Dexamos el Pueblo y llegamos a una plazoleta delantre los "Apartamentos de Bañugues" que tien un monumentu a "la Mina y el Mar" . Aprovechamos pa facer unes semeyes.
      Pasamos dellos bares restaurantes: "Casa Roces", "El Ponderoso" y "Casa Máximo"  y perdemos la cera cuando vemos una casona perguapa que tan iguando onde casa Pepe Varisto.
     Dexamos a mandrecha, un poco solitaria, "La Panadería" y damos una vuelta pela zona por si alcontramos una caleya pa baxar a la playa. Maxinamos que pa baxar a la mina dende les "Cases de la Mina" emplegaríen dalgún atayu. El casu ye que metiéndonos per detrás d'un petril, ente ocalitos y felechos, aportamos a un belvedere cuasi natural ....

<Salve, estrella de los mares.
De tu pueblo a los pesares
tu clemencia de consuelo>
    - ¡¿Qué ye ésto?!
    - ¡Qué panorámica!
        Les vistes dende esta atalaya son impresioantes. Al endefechu'l día préstase a ello. Quedamos ablucaos al contemplar cómo se mecen los azules del cielu y del mar...
    - Mira, un altarín...
    - Ye la Virxe del Carme, patrona los marineros.

     - El mirador, nun hai nome más apropiau, ye un monumentu a los marineros de Bañugues muertos na mar. Una fornina cola Virxe del Carme nel interior preside l'atalaya. Hai una placa colos nomes de los que nos abandonaren. Bancos y faroles tresnen un idílicu requexu d'amor. Nós tamién queremos formar parte d'esti homenax y fartucamos de tomar semeyes a cuala más prestosa.
          << Salve, estrella de los mares >>

Belvedere : Contorna del Cabu Peñes .
- Vamos, hai qu'arrancar.
- ¿Nun podemos quedar un cachín?

    - Vamos colar per equí, ésto tien bona pinta. Si pudiéremos calar a la mina per esta caleya... ¡Pero hai tal bayura vexetación!...
       De toes maneres intentámoslo. El camín de baxada ye ampliu pero a los pocos metros faise intransitable. Vese que l'abandonu llaró l'antigua sienda minera d'arbustos y d'artos. Con un pesar grande tenemos que tornar al tráficu de la carretera xeneral, camín del "Área Recreativa de Llumeres". Esta vegada nun tuvimos suerte pero'l tramu ye curtiu y, a vegaes, colamos pel arcén. Parada pa ferregüeyar. Allugamos col mapa topográficu delantre y facemos unes semeyes. Salen unes fotos de viciu. Unes mocines estranxeres pídennos que les inmortalicemos énte l'azul y verde que llinda los roqueros.
    - ¡Quedasteis planchaes!
    - ¡H.a, h.a, ha.!... - Y tanto que quedaron; cuido que nun s'enteraren de nada.


Llumeres: < La Mina y el Mar >, Bañugues.
     Descendemos pela sinuosa carretera hasta'l puertu de la mina. Ta mui abandonao; una pena, como tantes veces. Nos charquinos del suelu y hasta nes agües del mar brilla'l carmín del mineral - limonita, siderita o chamosita - que destaca sobro'l negru dominante.

[ La Mina de Llumeres asitada na parroquia de Bañugues del conceyu de Gozón foi, na primera mitá del sieglu XX, cabezalera d'Asturies no que cinca a la estraición de mineral de fierro. La esistencia d'esti mineral conocíenla perbién los romanos que yá lo llevaben pa Xixón, a la Campa Torres, onde había un castru cilúrnigu que se dedicó tola vida a la siderurxa: Los caldereros.
    - Sí, óyeslo bien. Los primeros siderúrxicos de la Villa Xovellanos nun fueren los de Morea, nin los d'Ensidesa, foron los caldereros de la Campa Torres qu'entamaron trabayando'l bronce (meceura de cobre ya estañu) y polo visto ficieren una reconversión cuando romanos pasando a trabayar el fierro. Yo creo que yá teníen conocimientos pa ello, asina como pa trabayar l'oru. Y ye que'l que val, val. Siéntome argullosu de ser un cilúrnigu adotivu al tener trabayao trenta años xusto nos rimeros del Cabu Torres. Alcordaránse bien los mios escolinos que se mazcaritaren de cilúnig@s n'Antroxu y tresnaren un belén remedando'l pobláu xiderúrxicu de La Campa. Pero esto ye otra historia que quiciabes daqué día m'atreva cuntar.

Mina de Llumeres hacia los entamos del XX. 
(Semaya tomada en MTI)

      - ¿Y cómo empencipió la cosa nos tiempos modernos?
      -  Nel sieglu XIX los llugareños entamaren sacar el mineral de forma rudimentaria llegando a comuñar en 1859 nuna compañía : "Sociedá Compañía Minera de Gozón" qu'esplotaba delles mines de la redolada.  Con poques perres pa invertir quedaren desfasos y terminó ancloyada por Duro Felguera que la remocicó dividiendo la fastera'l criaderu en cuatro estayes y construyendo un puertu pa llevar el mineral hasta Xixón, d'onde s'esportaba a Inglaterra o Alemania, y tamién a La Felguera, yá que nun había ferrocarril. En 1919 tamién construyó un cable aéreu pa llevar el carbón hasta la estación d' El Regueral - a 7 Km - que lo mandaba a los Fornos Altos de La Felguera.
     Tamién se puen apreciar los restos del castillete o sala d'estración d'un pozu vertical asina como de les oficines, almacenes y talleres, cases d'obreros y la boca mina a ras de playa. Del puertu queda la cadarma, les piqueres del cargaderu, que son quiciabes lo más llamatible, y a manzorga l'edificiu de clasificación ].
 
Caparina, gayola pala vista.

      Pos col alma na mina - padre trabayó tola vida en Pozu Carrio - abandonamos el fierro de Llumeres pa xubir ensel per una carreteina semada con tramos de formigón. Un par de caseríes y el ruxerrux d'una segadora llévennos a la cume, a la rasa. Paramos pa ferregüeyar l'entornu: Al sur quédanos el pueblu de Viodo, con cases bastante esperdigaes; al norte el Cantábricu dende la Punta Narvata (E) hasta El Castru o Pinfanero (W) y al este Llumeres, col puertu y la mina.

La rasa de Peñes.
Enfrente vemos la fana de la cala de Viodo.
- Curiao, nun cuerras, que pues 

degolar pelos cantiles.
     "Pasamos al galope al par d'una enguedeyada  fronda d'espinos y Onirio fizo seña pa que nos detuviéramos.
       - Nun podemos correr tanto. 
 Según les indicaciones del últimu llabriegu al qu'entrugare la mar taba bien cerca, a ringlón siguío de la tierra,  ensin barganales nin muries nin avisos.
       - Si siguimos a esta marcha podemos cayer pelos cantiles.
      Clodo espatarraba de risa pero Melendo afitó  nun-y faltar razón y que más valía ponese al trote, por si acasu..."

     Pa dir a la playa hai que baxar, claro. Una carreterina pindia y policroma por mor del verde'l felechu, el mariello les flores del toxu y el malva de los brezos déxanos nun rellanu cercanu a la Playa d'Arnielles. Paez increyible pero cásique tol brezu crez nes fasteres que dan pal oeste, a manzorga según baxamos.
     Llega un puntu nel que'l camín se biforca, hai que tomar determín. Miramos pel Topográficu y tamién el Maps, per internet.Vemos dos playes: A mandrecha  Arnielles y a manzorga Viodo. Tenemos alcontrao  informaciones estremaes, que les tracamundien o vienen a dicir que ye la mesma;  nós vamos comprobalo.

Aselando. Un sorbiatu na Riega de Barreo. 
     De momento tiramos a mandrecha siguiendo'l calce la Riega de Barreo. Ta un día buxu pero escomencipia abrir. L'agua baxa sele y claro asina que paramos a refrescanos nun remanse cristalín del regatu.
 Per un camín de tierra llegamos fácil a la Playa d'Arnielles. Tien un sable escuro y con xial abondo de tamañu mediu tirando pa grande. Del agua xurden roques per dayures, afilaes unes y arredondiaes otres ente les qu'apreciamos una boya colorá. Qué sitiu más afayaizu pa la pesca submarina;¡tien qu'haber unes chopes!... Hubo un tiempu en que nós tamién enredamos un poco embaxo l'agua. Enxamás pescamos nada pero descubrimos l'ablucante fermosura del mundu submarín. Si volviéremos a ñacer... ¿O tamos a tiempu?...
Arnielles paez una playa tranquila d'unos 160 m. de llargor y ente 10 y 15 m. d'anchor pero cuando-y da'l batiente val más que te pille viéndola dende l'altu los cantiles.
     Retornamos al puntu de cruce y tiramos dica la otra playa, al NW. Esti camín tien otru cantar, o meyor, otru pisar. La parienta empieza a reburdiar.

- Bueno, ¿baxex o qué?
- Si me traes una escalera...

     - ¿A qué nun pueo baxar? .
 Pa-su-en-te-pa-su damos con otru regatu. Mapa: Riega de la Cueva. Vamos tener suerte, cueva y too. L'agua cuerre pente la roca prieto  y...
    - ¡Yo d'equí nun paso!. Baxa tu si quies.
    - Bueno, vamos facer unes semeyes mientres camudes de paicer...
    - Como otra nun veas...
    - Mira, ¿ves aquella roca grande, aisllada, afuracada nun cabu?. Ye L'Asa. 
    - ¡ Les piedres tienen nome! . ¿Y aquelles otres un poco más alloñaes, tamién lu tienen?

L'Asa 

    - Diz equí que son Les Arriondes.
    - Mui guapo. ¿Dalgún nome más pal recuerdu?
    - Sí. El Picu que zarra la playa pel este ye "El Serréu" y allalantrones, pel oeste, ta El Castru.
    - Mira, yá tienes otra sida pa volver....
    - Nun me deas idees... Yo baxo, ¿y tu?.
          Baxé solu, claro.
         Ta pindio y resbarioso pero con-mun-chu-pro-cu-ru algamo a la Playa de Viodo. Ye más pequeña qu'Arnielles pero de regodón y sable enforma prieto con daqué llunar mariellu que recuerda'l color primixeniu.  Nun faigo que pisar el sable cuando se siente'l gazníu d'unes gaviotes.
    - ¡Eh!. ¿Nun dicíes que queríes retratar unes gaviotes?
    - ¿Vesles?
    - Non, siéntoles.  Pero tienes una nel roqueru; aquel que surde nel Serréu. Aprovecha.
        Mientres saco les semeyes vienme n'alcordanza aquel momentu nel que los nuesos mocinos arribaron al mar y vieron aquel páxuru desconocíu...

Gaviota patimariella, ferregüeyando l'entornu.
- Petezme pescao fresco.
- Toi viendo un pexe platiáu pela barriga...
- Pos gúei toca llubina.
        " Un estropel de páxaros blancos y buxos talo palombes y tan grandes como coríos esnaben p'enriba nueso. Enxamás tuviéremos visto gaviotes y paeciéronnos páxaros que se tuvieren vuelto llocos". 

         [ La gaviota patimariella ( Larus michahellis) ye una de les aves, xunto col algaraván (Numenius arquata) , el mazcatu* (Morus bassanus), el Pucagón  (Phalacrocorax carbo) o la Mavea (Falacrocorax aristotelis) dominantes nel Cabu Peñes. De les críes de toes elles alimenta'l Falcón pelegrín ( falco peregrinus), un carniceru depredador que cría nos requexos de la cuarcita armoricana onde pon los güevos ensin llegar a nialar. Esti nun pierde'l tiempu, ¿quién va come-y los güevos a él?. 
     La patimariella ye un ave charadiiforme qu'asienta sobremanera nes islles de la Herbosa y el Sabín, del Cabu Torres.  Tienen les palmípedes pates y el picu mariellos; la nuca, el papu, el pechu y la panza blancos siendo'l llombu gris y la cola enforma prieta. Come hasta los englayos ( "a dios per una pata"); lo mesmos pesca nel mar que na tierra pos ye omnívora: predadora, carroñera, detritívora y hasta basurera; qu'en cualisquier parte la ves comiendo'l garitu.


Pucagón acicalando.
     Ye un ave fiel, siempres cola mesma pareya. Ente los meses de marzo a Setiembre fai un nial grande con materiales diversos onde pon tres güevos de los que saldrán tres gaviotinos un mes más tarde. Al rodiu los cuarenta díes yá entamen a volar, pasu ente pasu].
* Al Mazcatu hai quien lu llama Alcatraz. 


        Sía como fuere a min prestóme a esgaya sentir los sos gazníos cuando nos averamos a la rasa Peñes y agora, ente los cantiles y el ruxerrux de les foles, entá más. Di un paséu pela playa. Dábame la xarabia na cara por mor de la brisa. Ferregüeyábalo too: cantiles, roquéu, xial,  páxaros y la ocla espardía pel sable. Buscaba la cueva. Alcontréla incrustada nel cantil que miraba la playa. Empobiné dica aquella llóbrega cueva... Un güinche ferrruñosu tráinos n'alcordanza los tiempos nos que se cargaba'l mineral en barcu pa llevalo hasta'l Musel d'onde se repartía per Asturies ya Europa.
         Torné a la playa. Senté nel sable y tuvi un cachu embebecíu nel ambiente. Quedé tresveláu recordando cómo foi l'alcuentru los nuesos mocinos.
            Dexáremos a Melendo, Clodo ya Onirio arribando al pueblu de Viodo, nel Cabu Peñes, nos rimeros del mundu...


¡APOTEOSIS!
Atapecía y el mar tornábase tresparente.
- Si fuese neñu prestábame pone-y Magilo.
- Nun sé... Nun me paez un home real...
- Tampoco'l mar lo paez, nin les gaviotes, 
nin tan siquier esti instante...
Entós besóme, achucó enriba mío ...

   

       "Alcontramos a Rigio y ensin mediar pallabra fundimos nun abrazu.
     - Ta nos cantiles, foi ver el mar... 
          Aquel llugar yera'l final de la tierra y nosotros los caberos humanos. 
     - ¡Niria!... ¡Niriaaaa!.... ¡Niriaaaaaa!
            Tornó la cabeza y foi aquél el meyor momentu la mio vida. Fuimos l'unu escontra l'otru. Abrazamos, y al abrazanos abrazamos el mundu col so mar y col so cielu; cola so tierra de roques y tapices verdes.
     - .....
     - Nun quería ser una estorbisa pa ti.    
     - ¿Esperes un fíu?
     - ¿Por eso vinisti?
     - Enteréme pel camín.  
     - ¿Y qué vamos facer?
     - Colar xuntos pa casa. 
          Tábemos sentaos nos rimeros del mundu viendo'l batir de les foles y siguiendo'l vuelu d'aquellos páxaros alloquecíos..."

<<Un ramín de mariselva
col que vos quiero brindar
por siguime nesta historia
dende'l principiu al final>>

       La historia d'amor nun fina, que va, acaba d'entamar... 
Los nuesos mocinos tornen pa Cenera y nós pa Xixón. 
Al ascender a la rasa, y movíu por aquel candial ambiente, avérome a un setu del camín y recueyo un ramín de mariselva que vos quiero dedicar a toos. Un abrazu y hasta siempre. 

      << Esta historia bien acaba
           y nun fizo qu'empezar
           que les histories d'amor
           prendíes van nel coral
          y caltiénense nel tiempu
          peronia y siempre, verás...>>

                                                  ************************

Hola, collacios. Soi Vettel.
Acabo de terminar el <Camìn Aniciáticu> y
 voi retornar al añiciu pela ventana del tiempu,
Cuido qu'a vosotros tamién vos apetez
¿a que sí?
Pos venga, nun lo allancièis más
¡Vamos recordar esta historia d'AMOR 
percorriendo otra vuelta'l <Camín de Niria>. 

       
    GRACIES A TOOS POR TAR EHÍ
. Al llibru " A la sombra de los abedules", autor, personax , llugares y pensamientos savia y cadarma del Camìn de Niria.
. A caduna de les persones que nos aidaren alcontrar el camín afayaizu.
. A la wikipedia y a tantos blogs como tenemos lleío.
. A les biblioteques onde consultemos", sobre manera "La Camocha".
. A los Ayuntamientos de los conceyos qu'atravesamos que nos iguaren les caleyes pa nun tener que pasar les penuries de los nuesos mocinos. A saber: Mieres, Uviéu, Llanera, Corvera y Gauzón.
. A <Asturnatura>, como siempre, onde consultamos davezu.
. A Bertu Ordiales y Guillermo C. Ruíz polos sos llibos de naturaleza, sobremanera: "Guía d'Árboles d'Asturies"; que llevamos siempre na mochila.
. A Chema: <Mi geoblog y algo más>, por facenos falar coles piedres.
. Al blog MTI, pola Mina de Llumeres y tantes otres, pos ye raru'l post nel que nun entramos.
. Hai un llibru que pretendo dar con él: "Criaderos de hierro de España", de L. Adaro y G. Junquera.
. Si daguién tien de tar nun llugar d'honor son los que m'acompañaron, m'aguantaron soportando la tortura les semeyes: Vettel, Rosa y Tabo y nun digamos la parienta, pilar visible d'esti blog.
. Espero agradecer daqué día a la xente de la A. Asperger A. colos que naguo por facer el <Camìn de Niria> en tres o cuatro díes siguíos. A fin de cuentes son la farda d'esti blog.


                          Si llegasti hasta equí bien pues adormecer col ruxerrux de les foles del mar, les mesmes qu'estremecieron a los nuesos mocinos...


No hay comentarios:

Publicar un comentario